Fa uns dies que sóc a Menorca, amb la furgoneta i la càmera de fotos, fruint dels encants d’aquesta illa i treballant en l’elaboració de tres reportatges fotogràfics: un sobre l’evolució de les carotes de les Festes de Sant Joan de Ciutadella, una altra sobre el culte al be que té lloc aquests dies i una altra sobre la tradició de fer bujots i cremar-los la nit de Sant Joan a Maó.

Si Mallorca és “la roca gran que sobresurt del mar”, Menorca deu ser una roca més menuda que l’acompanya. La N em mostra un tros de pedra de quars i em diu que tot l’interior de l’illa està feta d’aquest tipus de roca. I que és a causa d’aquesta composició que aquí tot sembla ralentir-se. M’explica que aquest canvi en el ritme es nota sobretot durant els tres primers dies, amb l’efecte d’un son profund i reparador que et posa en sintonia amb aquesta gran roca emmig del mar.

 
Bujot a Maó

A mitjans de juny, Menorca té tots els camps amb una tonalitat ocre, groguenca, que evidencia que els cereals i les gramínies són secs, que ja han donat el seu fruit i ja han granat. En aquest moment de l’any, anant per les carreteres es pot veure els pagesos segant amb els seus tractors i fent piles rodones que converteixen molts camps en una espècie de partitura plena de vales de palla rodones, algunes de les quals són cobertes amb un plàstic negre o blanc: aquest serà el menjar de la tardor i l’hivern de les abundants vaques i cavalls que hi ha a l’illa. Tinc la impressió que les vaques menorquines que pasturen pels camps són unes vaques diferents que la resta. M’expliquen que tenen la facultat de predir el temps que farà: quan en veus tot un ramat ajagut és que ve mal temps. A mi el que em sorprèn d’elles és la pau que desprenen: van a un altre ritme, extremadament lent. Molt més manses i tranquil·les que les del Pirineu. Les menorquines són unes vaques tel·lúriques. Potser és per efecte del quars…


Carota d’un munyidor de vaques (2009)

Queda molt poc perquè comencin els dos dies grans de les festes i a Ciutadella es respira una calma tensa. Aquesta és una característica que he advertit només en les grans festes populars. I Sant Joan de Ciutadella és, sens dubte, una de les grans celebracions del calendari festiu català. Els carrers són buits, hi ha una estranya quietud, es respira una calma expectant i només se sent el so llunyà d’un nin petit que assaja, amb poc fortuna, una de les melodies característiques de la festa: el toc de flabiol. Aquests dies ja hi ha hagut alguns actes previs: fa tres dies la presentació de les carotes a casa el caixer senyor, en què es desvetlla el secret de com seran enguany aquestes peces de fusta pintada que s’utilitzen en els jocs amb cavalls; abans d’ahir la vetla d’es be, una impressionant mostra de devoció envers un xai que em va recordar l’ambient de les festes nepaleses; i ahir el Dia d’es Be, una cercavila de 14 hores de durada en què es porta el be a més de 120 cases de Ciutadella. I avui nit, les fogueres i les gloses i la tradició de s’homo d’es julivert… Estic prenent molts apunts etnogràfics d’aquesta festa perquè hi estic veient moltes coses: tinc la impressió que la festa ha incorporat moltes coses del que degué ser una anterior i gran Festa de Sant Antoni del gener (per cert, el patró de Menorca!) però passada al juny i amb la incorporació d’elements d’altres festes. M’ho fa pensar el fet que la comitiva de cavalls faci tres tombs, que la comitiva del be només pugui girar en el sentit contrari de les agulles del rellotge, els jocs amb cavalls, les fogueres amb gloses… La setmana que ve parlaré amb un historiador local i podré corroborar aquesta intuïció, o no.


S’homo d’es be 2009

Aquests primers dies a Menorca he estat amb na S, la pintora d’enguany de les carotes, una artista ciutadellenca que m’ha obert el seu taller i amb qui he compartit bons moments al voltant d’una taula. També amb en J, biòleg i ocellaire, membre de la SOM, que amablement m’ha explicat la tradició dels bujots menorquins de la que el seu pare n’havia estat un dels grans promotors i m’ha guiat per Maó. També m’he retrobat amb en T, germà de la M, ara regidor de l’ajuntament i “culpable” de que estigui fent un reportatge sobre les carotes: la primera vegada que vaig ser al Sant Joan de Ciutadella el recordo a ell entrant a casa ple de sang i la camiseta trencada, lluïnt orgullós un tros de fusta a les mans… També he conegut la P, una impetuosa valenciana de Burjassot, mestra de cerimònies de la nostra celebració solsticial d’anit, al voltant d’una foguera-rellotge al mig de la platja de la tortuga amb el far de Favaritx enlluernant-nos a debades, amb un impressionant cel estrellat damunt les nostres testes. Però sobretot m’he retrobat amb la N, un dels meus grans amors, que deu anys després m’ha tornat a obrir el seu cor i he pogut conèixer la seva nova vida, i a qui aquests dies estic ajudant a emparrar els ceps de casa seva, just estrenada al bell mig del camp.