Aquest cap de setmana passat he estat a una trobada de patí català que s’organitza cada any pels volts del 15 de maig al poble on vivim ara: Tamariu. He pogut estar dos dies amb els “patinaires”, un tipus d’homes de mar que es troben de tant en tant per navegar amb aquesta singular embarcació autòctona que molts identifiquen amb la llibertat.

El patí de vela o patí català és una singular embarcació nascuda al nostre país aviat farà 100 anys com una evolució de les senzilles barques que servien per portar gent a les plataformes surants que hi havia davant la costa. Es tracta d’una espècie de catamarà de dos bancals que es caracteritza per no dur ni orsa ni timó: tota la navegació es fa en base al pes i la perícia del tripulant, que ha de saber llegir el vent i anar-se movent pel patí per tal de guiar l’embarcació. Un sistema únic de navegació -transmès de generació en generació per tradició oral (el primer llibre tècnic és dels anys 70)- que genera admiració arreu del món i que molts comparen amb la sensació de cavalcar un cavall.


Els que fan servir aquest tipus d’embarcació han de saber, forçosament, interpretar la direcció del vent i els seus canvis, i, en base això, prendre decisions ràpides en poc temps. L’any passat em vaig iniciar en aquesta disciplina de vela a Palamós. Com que de petit havia navegat molt amb “optimist”, no em va costar gaire aprendre la tècnica del patí i comprovar com, amb aquesta embarcació, es pot gaudir molt, i a poc a poc, del mar. Un excel·lent alternativa a totes les embarcacions a motor, que no fan sino embrutir el medi i fer soroll. Navegar amb el patí a vela ofereix un important component de salvatgia, de contacte directe amb el medi marítim, de llibertat. Tant és així que el símbol del patí català és un dofí.


Havent començat a treballar el tema de la cultura marítima (el proper volum de la col·lecció de llibres de festes.org estarà dedicat a les festes del mar) no volia deixar d’incloure el patí català. Així que quan fa uns dies vaig començar a veure passar patins aprop de casa em vaig adonar que alguna es coïa a Tamariu: una trobada de patinaires, cursa inclosa. Dissabte van suspendre la sortida per massa garbí (20 nusos continus), però diumenge si que es va poder sortir (malgrat els 14 nusos de vent). Vaig poder seguir la regata des del mar, per fer-ne un petit reportatge fotogràfic i fer els contactes i quatre notes bàsiques sobre aquesta singular embarcació, que complementaré amb un parell de llibres que tinc a casa. Per cert, com pot ser que els dos únics llibres que parlen del patí català estiguin escrits només en castellà? Com pot ser que encara ningú no s’hagi animat a fer-ne una versió en català, en holandès o en anglès? Essent el patí una embarcació de factura catalana, admirat arreu del món, crec que valdria la pena.


Allà vaig conèixer en R, que es dedica a gestionar les boies per “aparcar” barcos que hi ha en algunes cales de per aquí. Un ofici que va aprendre del seu pare i que exerceix amb una zodiac, que explica que va començar a conduir quan només tenia 8 anys. És un jove home de mar: no passa dos dies, durant tot l’any!, sense que es posi dins l’aigua. Es coneix pam a pam (per dalt i per baix) tot aquest esquerpat i rocallós tros de costa entre Palamós i Begur. En R considera el mar el seu espai. Coneix tots els plecs de roques i els caus de meros, llobregants i altres espècies preuades. S’ho ha guanyat a pols, a base d’anar-hi i anar-hi.

A les estones lliures fa pesca submarina i es queixa quan el critiquen per pescar sotaigua. Diu que el mal que fan les barques d’arrossegament és infinitament major que el que poden fer quatre pescadors amateurs. Que ja no hi ha aquells pops d’abans, que ja no hi ha res. I té raó. Explica que moltes espècies crien lluny de la costa i que moltes cries que després vindríen a alimentar-se a les roques acaben, encara essent massa petites, en xarxes d’arrossegament dels grans vaixells. És conscient de la progressiva disminució de la vida animal en aquest tram de costa i critica que no es respectin els termins de reproducció dels peixos. Comparteix part de les seves observacions sobre l’estat de les ribes marítimes (jo encara seria més pessimista). Parlar amb ell m’ha fet pensar en les les antiquíssimes disputes entre pescadors, l’existència de les quals vaig conèixer fent un petita recerca per uns articles sobre la pesca a l’encesa, ara fa uns anys.


En R feia les tasques de suport als regatistes i, gràcies a deixar-me pujar a la barca, vaig poder tenir una prespectiva diferent d’aquest petit tros de costa del costat decasa i que ara ja em conec força bé: des del mar. Durant la hora que vam estar amunt i avall vam recollir una boia que anava a la deriva, un esquelet de sípia (que es fa servir perquè els periquitos enforteixin el seu bec). Ho vam arreplegar tot, seguint la vella tradició marinera que tot allò que és al mar no té propietari. També vam veure un peix lluna, un extrany peix que deu el seu nom a la seva forma. En R ens va explicar que no fa gaires dies va veure un grup de balenes i que va quedar impressionat. No m’extranya, la visió d’aquests grans animals al mar ha de provocar una mena de transformació reveladora, com va demostrar l’altre dia a Tv3 el reportatge sobre la fundació de Greenpeace.