El proper 6 de desembre s’escau la festa de Sant Nicolau, un misteriós personatge, personificació de l’hivern, que el cristianisme vol vincular a un bisbe, i de qui el capitalisme avançat es serveix per fabricar el Pare “Noël” o “Santa Klaus”. Analitzant el costumari d’aquesta festa a casa nostra, hom s’adona que Sant Nicolau té associat la figura del gall, un clar símptoma de que som en el cicle nadalenc. El significat profund de la presència d’aquest animal en aquesta festa és un misteri, però el fet que hi sigui constitueix una magnífica oportunitat per donar sortida a les nombroses peces d’aviram festiu que existeixen al país i enriquir, així, les captes infantils que aquest dia tenen lloc en molts pobles catalans.

Des d’uns anys ençà, hi ha hagut una veritable explosió pel que fa a l’aparició de nou bestiari festiu. La quantitat de noves bèsties que es creen als tallers dels constructors, professionals o amateurs, és ingent. Així, moltíssimes localitats han anat incorporant a les seves festes, i especialment a la seva cercavila de festa major, carcasses zoomòrfiques de diversa índole. Sovint, la raó d’aquesta presència només s’explica per la voluntat de voler imitar un determinat model de festa: el derivat de la processó de Corpus aplicat a la festa patronal. Així, àligues; bous, mules i mulasses; cavallets, cavallins, cotonines; lluernes, cuques, cucots i cucaferes, dracs; galls, pollastres i gallines; fil·loxeres i altres insectes; lleons; peixos; tarasques; víbries; senglars, i fins i tot bèsties prehistòriques, com mamuts, es poden veure en el marc de la processó de Corpus i a la cercavila de festa major de cada poble. Moltes d’aquestes bèsties també  surten en trobades sectorials o territorials de bestiari que s’organitzen cada any de forma itinerant. Però… totes aquestes bèsties podrien sortir en d’altres moments de l’any? O millor dit, tindria sentit que sortíssin en d’altres moments? Jo crec que si.

Fa temps que, resseguint el calendari anual, em trobo que determinades festes tenen associada, per raons diverses, una determinada bèstia. Així,

- Sant Jordi, el 23 d’abril, té associat el Drac i la Víbria
- Santa Margarida, el 20 de juliol, té associada la Lluerna, la Cuca, el Cucot o Cucafera.
- Santa Marta, el 29 de juliol, té associada la Tarasca, una bèstia que sovint es confon amb les cuques.
- Les maresdedéu trobades, el 8 de setembre, s’associen al bou, la mula i la mulassa, unes bèsties que també apareixen en els pessebres i demés representacions del Nadal, al desembre
- Sant Nicolau (i també Santa Caterina) , el 6 de desembre i 25 de novembre respectivament, tenen associats el gall.
- El Nadal, en canvi, també té associat el gall, però també el bou i també la resta de bèsties domèstiques o de corral.
- Sant Antoni, el 17 de gener, té associat el porc i la truja.

i així algunes altres…

Que cada festa tingui la seva bèstia no és casual. Una possible via per la interpretació simbòlica de la presència de cada bèstia a la festa pot començar mirant amb summa atenció les auques, gravats, estampes i altres representacions antigues de la divinitat relacionada. Per complementar aquesta interpretació, i si admetem que algunes d’aquestes bèsties estan relacionades amb antiquíssims ritus, també cal fixar-se en el moment temporal en què té lloc la celebració. Perquè, que siguin en un determinat moment de l’any i no en un altre, no deu ser casual…

Sovint la bèstia és una conseqüència d’una llegenda popular. Un bon exemple d’això és la presència del drac a l’abril, en el marc de la llegenda de Sant Jordi, però també la de rucs en determinades festes, que només s’expliquen per l’existència d’una llegenda local (la de la penjada del ruc al campanar). Així doncs, tota bèstia té (o hauria de tenir) la seva llegenda o alguna altra narració que li dóna la seva raó de ser. I hauria d’aparèixer en el marc de les representacions populars (escenificacions, cercaviles, processons, etc) que es fan.

Per això, fa temps que defenso que seria interessant que progressivament les bèsties s’anessin incorporant a les pràctiques festives del moment de l’any que els hi pertoca. Independentment, o més enllà, de que també surtin a la processó del Corpus. D’aquesta manera dessaturaríem certes manifestacions festives que, amb tanta bèstia, semblen més un zoològic que cap altra cosa. Així, per exemple, els galls festius podrien acompanyar les captes i captiris infantils que aquests dies tenen en molts pobles i ciutats catalanes i també podrien sortir en altres manifestacions nadalenques, per allò de “Ara ve Nadal, matarem el gall…”. Segur que als nens els faria molta gràcia passejar pels carrers, bastons de fusta i cistells de vímet en mà, acompanyats d’un gall de cartró pedra o poliéster, mentre entonen les cançons tradicionals i van recollint el que la gent els dóna. I així, de pas, s’incorporaria un nou element a la festa que n’enriquiria la seva dimensió simbòlica.