Aquest any, aprofitant el temps Quaresmal, volia fer un post sobre què és la meditació Vipassana, sobre els aprenentatges que n’he obtingut les dues vegades que he fet el curs de 10 dies al Nepal… però avui, per casualitat, cercant una altra cosa, he trobat un correu electrònic que vaig enviar a la meva família l’any 2001, tot just acabat de sortir del centre on vaig fer el primer curs. És una mica personal i escrit en calent, però penso que és útil per aproximar-se a saber de què va tot això.

El Vipassana és una tècnica de meditació apte per a tot tipus de persones, de qualsevol classe social, nacionalitat i religió; i és de naturalesa no sectària. Diuen que és la tècnica de meditació que va usar Buddha per il·luminar-se i es diu que Jesucrist també la va practicar el temps que va estar per aquestes terres. El curs consisteix en deu dies durant els quals s’ha de fer Silenci Noble, això és, silenci de parla, cos i ment, que ras i curt vol dir que no es pot parlar -ni amb gestos- amb els altres. Qu has d’estar 10 dies sense parlar, vaja. Tampoc es poden fer rituals relacionats amb altres cultes, ni tant sols gimnàsia. Erem uns 130 alumnes, el 80% nepalesos i el 20% restant estrangers. Entre els estrangers amb els que compartia habitació, un negre del Bronx, un japonès d’Osaka, un holandès, dos americans de l’est i un israelià. De les dones, no en sé res, perquè el primer dia separen sexes i nacionalitats: per una banda, les dones a l’edifici de la dreta i els homes al de l’esquerra; i per l’altre, els nepalesos a la dreta i els estrangers a l’esquerra. Durant aquests deu dies, també es demana que es segueixin cinc preceptes a “raja tabla”: no matar, no dir mentides, no robar, no fer activitats sexuals i un altre que ara no recordo. I et fan signar un paper conforme creus que et veus capacitat per acomplir-los. Sino, més val que no entris, et diuen. El curs segueix uns horaris molt estrictes: es comença a les 4 del mati, es fan deu hores de meditació tots junts al Hall (un gran espai tancat i fosc) amb cinc minuts de separació entre sessió i sessió, dos àpats al dia i una hora pel té. Les llums es tanquen a les 9. L’espai del centre és collonut, en una muntanya propera a Kathmandu, amb tota la ciutat a vista d’ocell; i el gestionen voluntaris i ex-alumnes. De fet, són deu dies que vius de la caritat dels altres, doncs el curs és gratuït i només fas una donació al final, si consideres que el curs t’ha estat positiu, una aportació que serveix per pagar les despeses del curs següent.

La tècnica és senzilla i consisteix en experimentar en el propi cos, com la natura és canvi constant. Tot el curs es fa amb un tocacassets que un professor controla, amb una veu donant instruccions, ronca, forta, potent, energètica i que de de tant en tant recitant uns càntics preciosos. A última hora hi ha discurs parlat del professor, a través d’una televisió, que explica intelectualment la tècnica. Són discursos plens de saviesa i rigor i dels que n’he extret coneixements valuosíssims. Us en faig una síntesi…

Els tres primers dies t’ensenyen a sentir la pròpia respiració, sense forçar o voler controlar-la, tal com és. Aprens a sentir com l’aire entra i com surt pel nas. Es acollonant com tota l’àrea del nas i la part superior del llavi agafen presència. Primer aprenentatge potent: aprendre a veure les coses tal com són. Evidentment, de les deu hores que estàs assegut allà, només estas realment concentrat unes tres o quatre, doncs durant la resta el cap va d’un lloc a l’altre, del passat al futur, dels amics a la família, dels projectes passats als de futur, dels trencaments amorosos a les parides més insignificants… penses molt, molt… i de tot. T’adones que tenim el cap absolutament foll i ple de pensaments tot el temps. Estem marejats d’informació. El tercer dia ja n’estava fins els collons de tot plegat i vaig començar a tenir els primers pensaments negatius: “això sembla una secta, o fins i tot un negoci; que collons foto jo aquí, si no sóc infeliç ni vull assolir la il·luminació?; si la tècnica és tant meravellosa, perquè el professor fot aquest cara d’amargat i de poca salut?”, etc.  El segon dia tenia ganes de fotra-li una pedrada al radiocasset. Fins i tot se’m va passar pel cap de marxar, de nit, quan tothom estigués dormint. Seriosament: tenia un pla per fer-ho, però em van aturar amb la motxil·la a la porta i em van convèncer perquè no marxés perquè els pensaments negatius que tenia eren normals, una part del procés, vaja. Durant aquests dies vaig descobrir que porto una espècie de pallasso a dins: tota l’estona em passaven pel cap conyes i bromes que volia fer a la gent perquè no estiguessin tant seriosos i ni tant muermos. Per respecte als altres, vaig callar, però el tema era per enfotrese’n. De nit, començava a escriure, encara que estigués prohibit, el que anava experimentant i pensant en un full que ara consulto per compartir amb vosaltres aquells moments.

Si els tres primers dies serveixen per entrenar la ment a concentrar-se, el quart dia comença el Vipassana pròpiament dit, que consisteix en moure l’atenció cap a les diferents parts del cos, des del cap fins a la punta dels peus i viceversa. Primer depressa i després part per part, passant per totes les parts del cos, tant internes com externes. I amb el canvi, el positivisme. Descobriment acollonant: notes com les partícules subatòmiques del teu cos es mouen. La sensació es bastant potent, com si hi haguessin petites explosions pertot el cos. Després, en el discurs del professor “televisat” t’ho expliquen: estas experimentant el teu propi procés de creixement, com les cèl·lules del cos estan creixent. Estàs experimentant, en el propi cos, com tot canvia constantment, com tot és impermanent, un pensament que curiosament havia tingut dies abans del curs, tot donant voltes a l’Stupa. Poc a poc, comencen a aflorar el mals físics, sobretot a partir del moment que et demanen que, durant una hora seguida, a tres moments diferents del dia, mantinguis la posició sense moure’t ni un pèl. Els tres primers dies de Vipassana és impossible fer-ho. El dolor pot més que la voluntat. Després descobreixes que, si poses l’atenció on fa mal, el dolor es multiplica i que si consideres que allò es una cosa temporal, que neix i mor, el dolor disminueix. Primer gran aprenentatge: les emocions són temporals i es poden “controlar” així. T’expliquen que durant la vida, anem posant les tensions, les misèries, en diferents parts del cos… les que ara es queixen. En el meu cas, la part superior de l’esquena dreta, la part de la galta sota l’ull dret i les cames. El que la tècnica pretén és que alliberis aquests “sankares” que has anat acumulant, mitjançant la seva observació objectiva, mitjançant la pràctica d’una paraula que se m’ha quedat gravada: “equanimity” (tot el curs l’he fet en anglès). Equanimitat. O sigui, que si fa mal, ni cas, i que si notes plaer, ni cas. A les emocions, ni cas. Després entens que el que volen dir en realitat és que no has de tenir “apego” a les coses, dependència, perquè si no els mals es multipliquen. Recordo una història molt clarificadora que expliquen en una de les sessions de nit: quan se’t trenca un objecte teu (un rellotge, per exemple), plores, perquè és el teu i t’ha costat car; però en canvi quan es trenca el mateix objecte, de la mateixa marca, d’un amic, nomes tens reprimendes contra ell: “L’hauries l’haver tractat millor!” i, en canvi, és el mateix objecte!!  Durant aquests dies, comença la segona tanda de pensaments negatius i les primeres pors: “un moment, som llatins i la nostra personalitat es basa en l’expressió de les emocions… no m’estaré carregant ara jo la meva pròpia personalitat, fotent-li cas a aquest jipi pelat, oi? Aviam si ara deixaré d’enfadar-me, amb tot aquest merder!!! Que volen aquests, convertir-nos en màquines, o que? Jo plego, això no està fet per mi….” Després aquests pensaments negatius marxen, perquè també son impermanents… !!

Recordo el primer dia que vaig poder acomplir lo d’estar una hora immòbil amb les cames creuades, després d’un autèntic turment, una autèntica tormenta de dolor intensíssima. Vaig experimentar com el meu cos es dissolia i sentia un plaer estrany, com si estigués volant amb una sensació molt forta de que el món és rodó. Li vaig explicar al professor i em va dir que ho oblidés, però em sembla que no ho oblidaré mai. Al bloc de notes vaig escriure, “he vist la llum…després de veure les estrelles!” i suposo que vaig experimentar alguna cosa semblant a un estat perfecte, on el cos no pesa i la ment està superlúcida. Estas “amb” la natura i sents amor i compassió per tothom i els dies següents busques experimentar aquesta sensació de nou…. però no arriba. Després et diuen que no la cerquis, perquè també és impermanent, també “arises and passes away” neix i mor… Cagum la puta!! Has d’estar atent a les sensacions, però amb equanimitat, observant-les, sense voler un tipus o altre de sensació. Nomes sentir-les com venen, les que siguin, del tipus que siguin. Es una mica difícil d’entendre, perquè tenim el cap acostumat a pensar d’una altre manera. Ple de desitjos, ple de coses que volem i que, com que no arriben, ens provoquen misèries. El desig provoca aversió i l’aversió provoca sofriment. Claríssim…

Durant aquests dies i gràcies als discursos et fan veure la importància de saber concentrar l’atenció, la importància del present, la importància de l’experiència directa com a font de coneixement, la importància de controlar el que menges (perquè som el que mengem) i una cosa que crec encara molt més important: que els enemics estan dins nostre. Les nostres misèries mai són culpa dels demés: som responsables 100% del que ens passa. Som els amos i senyors del nostre present i el que fem, revertirà en el nostre futur. Allò de tal sembres, tal reculls. Vaig pensar en Catalunya i en aquesta obsessió nostre de pensar en els enemics externs… el principal enemic del nostre poble som… nosaltres mateixos, la nostra manera de ser. Em vaig alegrar d’estar fent el festes.org.

El novè dia vaig experimentar com la sang em fluïa per les mans i els braços, fresca, constant. Acollonant. Molt, molt potent. Suposadament ho havíem de notar per tot el cos, però jo no ho vaig poder aconseguir. De fet, vaig ser l’únic del grup que vaig experimentar-ho en alguna part del cos, pel que van dir els altres l’ultim dia. L’últim dia, es dia de socialització, perquè la tornada al món real no sigui tant brusca. Es pot parlar i tothom està bastant content… potser perquè el curs ha acabat!! Comparteixes el que has viscut amb els altres i costa tornar a parlar. Estas com absent i no saps ben bé que dir quan et pregunten. Recordo que vaig dir -en broma- que havia descobert que no volia estar il·luminat, que preferia ser una vaca i que trucaria a amnistia internacional per denunciar-los per tortures mentals. Parides… Estava enfadat… molt emprenyat i desconcertat. El discurs de l’últim dia es sintetitzador i moralista, però m’agrada: si vas contra la natura, la natura t’ho fa pagar d’una manera o altre.

Recordo amb especial simpatia els pets del paio que tenia al davant, els plors d’algunes dones que se sentien a l’altre cantó, les aranyes que hi havia per tot el pati, el procés de canvi -de selcva a jardí- de l’entorn del centre (una metàfora del que passava a les nostres ments), el gooooooong de cada dia a les quatre del mati, les cares dels voluntaris, les meves escapades d’estranquis per veure Katmandu desde el terrat, els crits del dia que em vaig dutxar amb aigua freda i les rialles dels que eren a l’habitació, les cortines antimosquits, les milers de vegades que em vaig rentar les dents i les dues ereccions que vaig tenir mentre recordava, tot meditant, algunes nits meravelloses amb els meus amors.