Per Sant Joan, com cada any, rellegeixo els diferents costumaris populars -bàsicament els de l’Amades i el d’en Romeu i Figueres- on es recullen les pràctiques que els nostres avantpassats feien durant aquests dies propers al solstici d’estiu. És un viatge fascinant que m’ha portat a entendre que totes elles comparteixen un mateix rerafons: la creença que l’aigua, les herbes i les persones adquireixen propietats especials aquest dia.

La Festa de Sant Joan em referma en la convicció que les creences, juntament amb els relats, són dos dels elements que són a l’origen de moltes celebracions festives. Si un consulta en els costumaris populars, el corresponent al dia del solstici d’estiu és un dels que ocupa, amb diferència, més espai. Hi ha pàgines i pàgines, centenars, dedicades a recollir pràctiques esteses arreu del territori vinculades al poder de l’aigua, el foc i les herbes durant el solstici.

Per Sant Joan, es fan fogueres perquè hi ha la creença que saltar-les aquest dia porta bona sort i protegeix (perquè cremar lo vell permet que pugui renéixer lo nou), es fan trobades comunitàries perquè es creu que aquest és un dia idoni per a l’amor i la solidaritat- i per tant per a la reproducció-, es fan banys rituals als rius i al mar perquè es creu que l’aigua té poders guaridors aquest dia i es fan ordalies i es va a collir herbes perquè aquests dies es creu que el món vegetal també té virtuts especials.


Però… tenen algun fonament científic totes aquestes creences? I encara més, per què totes aquestes pràctiques tenen lloc precisament avui, dia del solstici, i no en un altre moment de l’any? L’explicació només pot venir donada estirant el fil d’un argument molt senzill: aquest fet natural excepcional que és el solstici d’estiu deu afectar d’alguna manera al món natural, a l’estructura interna, física, mol·lecular, del foc, l’aigua i els vegetals i, evidentment, també a la manera com nosaltres, els humans, ens hi relacionem aquest dia.


Però que el costumari -que com el seu nom indica recull costums, provinents de creences- ens ofereixi en safata aquesta pista no vol dir que s’hagi d’acceptar cegament aquesta hipòtesi. Per això, estaria bé que algú, algun dia, demostrés científicament si el solstici canvia efectivament l’estructura molecular de l’aigua, el foc i les herbes. La gran quantitat de creences relacionades amb el poder guaridor de l’aigua en aquest moment ho fan pensar, però un cop de mà científic hi ajudaria, i molt.

Va ser el japonès Masaru Emoto qui, fa uns anys va sorprendre la comunitat científica amb els seus controvertits experiments. Masaru va demostrar que l’estructura molecular de l’aigua canviava segons el context en el que es trobava. En contextos de calma i harmonia de l’exterior es formaven uns cristalls (fotografiats en una partícula elemental d’aigua congelada) més bells que els que es formaven en contextos “contaminats”, amb molt de soroll o males vibracions. Sospito que aquests canvis – o alguns de ben semblants- són els que experimenta l’estructura molecular de l’aigua i les plantes, el dia del solstici (potser per influència del Sol més alt, o de la nit més curta), i els que estaria bé que algú, algun dia, ens els ensenyés. A mi, personalment, no em canviaria res saber-ho (conec de sobra les virtuts d’aquesta meravellosa festa), i encara menys a la festa en si (que gaudeix de gran salut), però de ben segur que seria una porta d’entrada a la celebració per a moltes persones que recelen de les creences populars perquè es pensen que es tracta de “supersticions”.