“-D’això se’n diu anar per lliure, eh!” crida un guàrdia urbà, que va muntat damunt una moto i que ve rodant a tota pastilla per la vorera, provocant que una parella de turistes bocabadats s’hagi d’apartar. Ho diu al cap de l’esquadra de la Coral Lo Picarol, que ha començat la cercavila sense esperar que aquest esparriot policíac -que normalment custodia les festes populars a Barcelona- els obri el pas. Un singular exèrcit culinari, armat amb culleres i forquilles gegants- comença la seva particular desfilada de Pasqua Granada…

Els catalans no tenim, des de principis del XVIII, exèrcit militar propi. Abans havíem estat un poble guerrer i violent. Ara som més aviat un poble pacífic i condescendent, enemic de la violència i amant del bon menjar, la festa i l’esport. Tenim, això si (com alguns estudiosos han vist i sempre salvant les diferències) alguns succedanis “civilitzats” dels exèrcits: el futbol i determinades expressions de la cultura popular, com els correfocs i certs tipus de manifestacions polítiques. Un altre d’aquests exèrcits pacífics són les colles de sant Muç o Cors, que surten als barris de la Barceloneta i del Raval de Barcelona per Pasqua Granada. L’any passat vaig seguir la primera sortida de la colla Lo Picarol del Raval, el divendres 21 de maig de 2010. Enguany la festa es celebra de divendres 10 de juny a dilluns 13.

Una gran multitud d’homes es troben de bon matí al local social de la colla, un bar on esmorzen, beuen, es vesteixen i ultimen els preparatius del que sembla un viatge.  A les parets hi ha penjades unes reproduccions gegants d’estris culinaris (graelles, forquilles, culleres, ganivets, paelles, morters, etc) així com reproduccions d’estris de feina (pics, pales, destrals, serres, collacargols, clau anglesa, etc). Al terra, apilades, hi ha una gran quantitat de maletes amb la roba dels que marxen – sense les dones- a passar el cap de setmana a Calella.

M’entretenc una estona parlant amb algun d’ells, els explico que preparo un article i vaig retenint algunes dades. De sobte, una traca retrona al carrer: és el tret de sortida. Els homes, vestits amb els trajos tradicionals -pantaló negre, faixa vermella i camisa blanca- s’afanyen a agafar les eines de fusta de les parets i se les carreguen a l’espatlla. En formació, i escortats per un guàrdia urbà motoritzat que va tallant el trànsit, inicien aleshores un recorregut per anar a acomiadar-se dels veïns i veïnes, amics i familiars, que en sentir la música surten als balcons a donar-los bona sort, fer-los petons i despedir-se.

La volta d’aquest singular exèrcit que, en comptes d’anar al camp de batalla a segar vides, surt en grup de la ciutat per a passar-ho bé, dura aproximadament una hora. Els acompanyo durant tot el trajecte. El cap de l’esquadra duu un morter guarnit amb cintes i exhibeix un posat cofoi. Darrera seu hi ha els “soldats” de la festa, de tres en tres i agrupats en funció de l’eina que duen. Clou l’esquadra una banda de música, que interpreta un tipus de música que, tot i que no hi entenc gaire, sembla militar: amb tambors, sorolloses caixes i quatre trompetes. I al final de tot, la bandera o penó del cor. En arribar al local, traca i el cant emocionat del tradicional “passiu-bé, passi-ho bé, passiu-ho bé, i moltes gràcies”, himne que precedeix a la pujada a l’autobús. Dilluns, els mateixos components d’aquest exèrcit festiu tornaràn a Barcelona i faran una desfilada semblant, aquesta vegada visitant les seus socials d’altres colles i amb els estris ben guarnits.

Aquests exèrcits festius són encara un misteri pels estudiosos barcelonins, més preocupats per les collonades multiculturals i cosmopolites i per fer política de pa sucat amb oli a través de l’etnografia, que no pas per conèixer a fons les manifestacions de la cultura popular catalana. La Festa dels Cors és una d’aquelles manifestacions vives encara poc estudiades. Què va ser el que va motivar a sortir de festa d’aquesta manera a les colles de sant Muç o Cors? La mofa i la paròdia (als exèrcits en genèric i al ocupant al servei de la causa borbònica en concret) -potser per això es coneixen amb les sigles ACH Agrupació Coral Humorística? O bé una clara voluntat d’afirmació popular, de lluïment gremial, a través de la festa…? I no només això si no també per a poder respondre a preguntes que sorgeixen en veure com està la festa evolucionant en alguns llocs. Si quan el govern va prohibir la tornada amb animals vius algunes colles van actualitzar el costum penjant-se menjar (fuets, etc), caldria també actualitzar aquests estris amb les eines dels oficis actuals? O ja està bé que la festa evolucioni cap a una mera desfilada de carnaval fora de temps (com està passant amb algunes colles de la Barceloneta, on cada vegada més hi ha disfresses)?