El maig és temps de caragols. Em trobo la M i li explico que ahir a la nit vaig estar fent una “cacera” al tros de jardí de casa, mirant d’agafar tots els caragols, grans i petits, les caragoles i els llimacs que surten a menjar quan es fa fosc. Hi tinc uns pocs enciams, marduix, alfabeguera, un parell de tomateres i moltes maduixeres i ja m’he trobat alguna fulla rosegada…
Per la nit és quan la terra, regada al capvespre, s’omple d’aquests famolencs mol·luscs. Com que no vull utilitzar herbicides ni pesticides, ni fer invents estranys amb cervesa (com es proposa en alguns fòrums de la Xarxa per eradicar les pagues als horts) o amb cendra (ja no me’n queda), he optat per tapar els enciams amb testos de plàstic. I no només protegeixo els brots -ara fràgils- de les hortalisses que he sembrat, si no que també he optat per, de tant en tant, sortir a caçar caragols de nit. Quin espectacle oir els lents moviments dels centenars de caragols que, a fosca nit, es mouen pel jardí! Hom els pot localitzar perquè semblen voler llaurar la terra o bé pel soroll que provoquen en passejar-se damunt de les fulles de les plantes.
I quan en tinc la galleda plena, li porto a la M, que els aixafa amb una pedra (amb una tendresa desconcertant) i els dóna a les gallines. -Avui menjaran bistec! -li dic mentre fa que si amb el cap i riu. En agafar-los, em diu que n’hi ha molts de bocamolls. Els bocamolls són els caragols que tenen blana la vorera de davant de la closca. Són immadurs: no tenen encara la closca plenament formada o perfectament dura. I, en efecte, si hom els agafa, la clova es trenca. En J també els anomena “esclovaprims” o “clovatous” i diu que no són bons per menjar… A les gallines, en canvi, els encanten.
