Passo per la granja i en JM és al camp, amb un petit tractor, estripant la terra. Hem quedat per dinar plegats. Duu un mono blau, uns cascs i unes ulleres fosques. Quan faig sonar el clàxon de la furgoneta perquè em vegi m’adono que no em sent: és en trànsit i, quan després li ho dic, somriu afirmativament. Tot apuntava a que divendres passat seria un dia qualsevol però a mitja tarda tot va donar un tomb inesperat…

Acabats de dinar vam anar a fer el cafetó al bar d’en C i aleshores vam començar a pensar que potser estaria bé fer alguna cosa per commemorar la vigília de la Diada. Vaig explicar què es feia arreu del territori, el que jo coneixia. Després vaig explicar lo del fenomen de les marxes de torxes que en els darrers temps han proliferat arreu però que a mi, personalment, tenen alguna cosa que no m’acaba d’agradar. Potser una posada en escena massa agressiva. Fa temps que penso que la vigília de la Diada ha de ser un moment més aviat introspectiu, allunyat dels mítings, els crits i les baralles. De record als que han mort per la llibertat del país i de projecció d’una esperança positiva.

Aleshores va sorgir la idea d’encendre espelmes. D’encendre’n moltes i de fer un dibuix amb elles. En C va dir allò de  “això és una d’aquelles propostes que n’estareu parlant tota la tarda i al final no fareu res”. En JM i jo ens vam mirar i vam somriure. I aleshores va arribar en bicicleta el M, de l’AVI. L’hi va entusiasmar la idea i vam començar a parlar-ne més. Ens va dir que érem una eixelebrats i que aquestes coses no es podien improvisar així com així, però amb dues trucades va solucionar el tema de com apagar l’enllumenat públic i de saber el preu de 1.000 espelmes (59 euros!). Tot seguit vam començar a pensar en quin dibuix faríem: si les quatre barres, si un mar de foc, si unes onades, si l’estelada…

Abans de les 7 vam anar a Quart a comprar les espelmes i, en tornar, vam idear l’estratègia perquè tothom qui ho volgués vingués a encendre-les: deixaríem una espelma a cada cadira del concert d’havaneres que es feia a la plaça del costat i es diria als assistents que, si ho volien, podien anar a encendre la catifa de flames que s’estava preparant. Vam estar tot el vespre fent el mosaic a terra, distribuint les espelmes entre les baldoses, no sense problemes. En acabar, exhaustos, ens vam abraçar. La gent passava encuriosida i ens preguntava què estàvem tramant…

Cinc minuts abans de començar, la V va voler testar les espelmes, amb la sorpresa que, per culpa d’un petit aire que havia començat a córrer per la plaça, les espelmes s’apagaven. Pànic. I just aleshores va començar a aparèixer la gent. Molta gent. La H ens va dir: “quina una heu liat!”. La gent havia respost massivament a la crida i venien a cops. En el primer intent col·lectiu ja es va veure que les espelmes s’apagaven. Minuts més tard el M va proposar que agaféssim les espelmes amb les mans i les aixequessim, per fer una fotografia. Improvisadament es començaren a cantar els Segadors.

Acabat el càntic, la gent, en comptes de marxar i desanimar-se, va tornar a provar a encendre les milers de làmpades que encara eren esteses al terra, amb la sorpresa que, aleshores, es començaren a mantenir. El petit P cridava: “ara no s’apaguen perquè hem cantat!” I, tímidament, es va anar dibuixant el que havíem planejat…

Hem penjat a la Xarxa un petit vídeo animat del que va passar aquella nit: 1ª edició de l’estelada d’espelmes, Verges 10 setembre de 2010