Una qüestió que sembla que passat desapercebuda però que, en canvi podria ser molt remarcable en la història del pensament i la religió al nostre país, és la manera com s’ha representat iconogràficament a Jesucrist al llarg del temps. Més concretament, de com hem passat d’una visió del cristianisme que es resumeix en la imatge de Jesucrist serè i en posició de meditació, propi d’un guia espiritual, a una altra de molt diferent, que ens el presenta agonitzant, patint clavat en una creu.Als Pirineus, hi ha nombroses esglésies romàniques, com la de Taüll, a la Vall de Boí, que representen iconogràficament a Jesucrist com un home assegut sobre les seves cames, amb una esfera (més aviat ovalada) al voltant del seu cos, amb un braç mig aixecat i l’altre sostenent un llibre. És l’anomenat Pantocràtor. També es pot apreciar com en aquestes imatges al front del rostre, s’hi pinta o esculpeix (segons sigui una pintura o una escultura o relleu) una espècie de tercer ull, en posició vertical alo bell mig del front. Aquesta imatge que es dona de Jesucrist, en actitud meditativa i pedagògica, el fa imaginar com un mestre espiritual, serè i visionari, que vol ensenyar un camí als que l’escolten. Aquesta imatge de Jesucrist té unes sorprenents similituds amb com s’ha representat iconogràficament a Buddha al llarg del temps: un home que, en posició de meditació, ha trobat quelcom que vol compartir amb els altres per tal de que tinguin una vida més feliç. El detall del tercer ull és el que més ens acosta a aquest Jesucrist que practicava la meditació, tal i com podem veure encara avui en totes aquelles imatges de divinitats meditatives asiàtiques.
Perquè doncs els catalans hem triat de recordar a aquest home, Jesús, com un ésser que va patir turments i que va morir clavat a una creu? Perquè no hem triat la versió de Jesús més contemplativa? Perquè en les processons festives, no només de la Setmana Santa si no també en les processons religioses regulars, i en les esglésies cristianes s’ha decidit posar en valor aquest Jesús crucificat per sobre de la imatge de la del mestre meditador que també fou?
I el que és més important: té aquest canvi d’elecció (d’un Crist meditant a un Crist crucificat) alguna relació, psicològica, amb la situació política dels catalans? Fou un canvi que es gestà al llarg dels temps forjat pel canvi en l’estatus com a poble? Ens acosta més aquesta visió de derrotat, del que està essent crucificat a la situació política que patim des de principis del segle XVIII, a la pèrdua progressiva de llibertats polítiques i el convertiment en una colònia de “l’imperio español”?
Si ens fixem en l’iconografia, resulta que els catalans del romànic, que formaven part d’una comunitat nacional ben conscienciada de ser-ho, esculpien a Crist meditant, mentre que no és fins molt més tard (quan ja érem sotmesos als castellans) que la imatge que s’acaba imposant és la del Crist agonitzant.
No hauríem de recuperar la visió romànica de Crist?
Enllaços per a entendre gràficament l’objecte d’aquest post:
