“El tema del tema” d’en Quim Monzó és, per a mi, un llibre terapèutic, d’autoajuda. Durant èpoques senceres, ha estat un llibre de lectura intermitent però constant. Sempre he procurat tenir-lo aprop. El llibre conté una gran quantitat d’articles breus que aborden tot tipus de temes relacionats amb l’actualitat. Segueixo a l’escriptor des del cèlebre “ Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury” i sempre, en algun moment o altre, reprenc la lectura d’algun dels seus llibres. Per a mi cada article és com una càpsula medicinal, aiurvèdica, i també una metxa que encén el coet de la inspiració. Aquest estiu el torno a tenir a l’abast, juntament amb “Historias de la traca”, un altre dels llibres que penso llegir atentament durant l’agost.
Mordaç, intel·ligent, crític, amb un finíssim sentit de l’humor i amb l’antena de la suspicàcia (en clau nacional) sempre posada, el llibre “El tema del tema” d’en Quim Monzó és genial. Sense anar més lluny, a l’article “Bombolles” (escrit l’any 2000) parla d’un curiós fenomen que es dona entre la població de les Illes Galàpagos: com que només poden sintonitzar les televisions d’un altre país, acaben pensant-se que són d’aquest altre país i no del que són realment. A casa nostra passa exactament això. Com que el televisor de moltes cases sintonitza canals espanyols o espanyolitzats (com TV3), i molta gent els mira (les sèries, els telenotícies, les películes), molts acaben pensant-se que són espanyols i creient-se al peu de la lletra el que diuen en aquests canals.
En un altre article, el mateix autor denuncia que en el món actual la televisió és una arma potentíssima, i que actua com ho fa la pluja fina sobre una roca dura. Amb el pas dels anys, gota a gota, dia i nit, l’aigua aconsegueix combatre la roca més dura per acabar convertint-la en pols.
Doncs això, que o creem nous mitjans de comunicació televisius que estiguin a favor nostre ( i apostant-hi fort) o la roca s’anirà diluint fins a convertir-se en no-res.
