Alan Lomax es va passar bona part de la seva vida anant pel món amb una màquina de gravar entre les mans. Durant els seus viatges, recollia expressions musicals (instrumentals i cantades) de totes les cultures que visitava, entre elles algunes cançons i músiques del País Valencià i les Illes Balears. El seu llegat el recull la Association for Cultural Equity, que duu per nom una de les principals obsessions d’aquest etnomusicòleg americà: la justícia cultural.
Alan Lomax afirmava amb freqüència que amb els mitjans de comunicació actuals (de la seva època, la televisió) no hi havia justícia o equanimitat cultural. Amb bon ull va advertir que a la televisió només s’hi mostraven certes manifestacions culturals de certes cultures i, d’aquesta manera es silenciaven moltíssimes expressions culturals de innumerables cultures d’arreu del món: les que no apareixien a la televisió. D’aquesta manera es projectava una visió homogènia del món.
Si Alan Lomax estigués viu, tindria motius per estar una mica més content i esperançat. L’aparició de la Internet i altres xarxes de comunicació horitzontals -i la TDT, que farà que també es multipliquin els canals de televisió-, fan una mica més just i equànime el món. Tot i que encara costarà uns anys a assolir-se, aquesta idea de que totes les cultures (i les seves expressions culturals) han de tenir la seva veu als mitjans de comunicació televisius, arribarà, indefectiblement. I bona part d’aquest feliç encontre haurà estat possible gràcies a aquesta nova tecnologia de comunicació.
PD: Per cert, les gravacions d’Alan Lomax, als Països Catalans es poden trobar aquí.
