Ahir en Josep Maria Puyal va demanar, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu, “un projecte privat de comunicació a Catalunya que respecti els principis i les característiques dels catalans”. I va advertir: “Si no som capaços de fer un projecte comunicatiu privat amb el nostre imaginari que sigui rendible, estarem condemnats per sempre a la violència simbòlica”, en referència a la substitució definitiva dels símbols propis pels espanyols. No només hi estic d’acord sino que a aquesta alçades de la pel·lícula em sembla totalment imprescindible per a continuar endavant. Dues petites discrepàncies o afegitons propis: 1) Aquesta tasca també s’hauria de fer des de la televisió pública, amb els diners de tots i 2) L’àmbit d’actuació (de comunicació) no hauria de ser el Principat de Catalunya, si no el conjunt de territoris de llengua catalana.
