Que els Jocs Olímpics de Beijing només hagin estat televisats per TVE (Televisión Española) ha estat una magnífica oportunitat per adonar-se de quina mena de nacionalisme caspós i caduc es professa en aquest mitjà de comunicació. També ha servit per adonar-se de com de racistes i ignorants són molts dels periodistes que hi treballen i de com els que en teoria són els nostres, els de TV3, són iguals o pitjors que ells.

Que aquesta no ha estat la retransmissió d’unes olimpíades, si no la retransmissió del que fan els esportistes espanyols en les olimpíades -que no és ben el mateix- és una obvietat que s’aprecia només engegar la televisió una estona. Avui, per exemple, no han retransmès la final de salts de trampolí (un esport que m’agrada molt) perquè una esportista espanyola (que ha quedat vuitena) participava en les semifinals d’una altra competició.

A més a més, excepte en comptades ocasions, com les finals d’atletisme o futbol, la retransmissió de les olimpíades de Beijing 2008 ha servit per evidenciar que Televisión Española està al servei d’una determinada manera d’entendre l’Estat Espanyol en la que les diversitats no compten ni comptaran mai: un nacionalisme ranci que frega el patetisme. Avui, per exemple, durant la retransmissió de la final de hockei herba (en què pràcticament tots els jugadors són catalans) no s’ha explicat en cap moment l’enorme tradició que aquest esport té a Terrassa.

Avui he sentit que en aquests jocs alguns països àrabs “compren” atletes d’altres nacionalitats per jugar amb la seva camiseta. Això m’ha fet pensar en dues coses. En el cas del Johan Muehlegg l’esquiador alemany que va passar de ser un heroi espanyol rebatejat amb el nom de Juanito Muller, a ser no-res en descobrir-se que s’havia dopat. També m’ha fet pensar que, de fet, l’Estat espanyol d’alguna manera fa el mateix que el que fan en aquests països àrabs amb els esportistes catalans: els compra. I això només hi ha dues maneres de canviar-ho: amb els valors i els principis dels propis jugadors (com fa l’Oleguer Presas), posant-los per davant dels diners, o amb la mateixa moneda: comprant-los nosaltres, oferint a aquests esportistes els mateixos diners o més per fer el mateix o menys que el que fan amb la “selección española”.

Tot això evidencia que en el nostre cas, l’esport també és política. Perquè encara que els esportistes catalans que participen representant Espanya no ho sàpiguen o no en vulguin saber res, estan fent un servei al nacionalisme espanyol més uniformador, tronat i ranci.

Ho confesso, ni vibro, ni trempo amb el drives del “Rafa” ni amb les esmatxades del Pau Gasol. El tennista mallorquí em provoca bastanta ràbia: és un exemple perfecte de com es ven un país, a canvi de diners per a les arques personals. Les seves il·limitades ànsies per guanyar diners (perquè per això decideix de ser espanyol) han alimentat un autoodi tant gran que és capaç de demanar “en español mejor” als periodistes mallorquins quan li fan una pregunta. El fet no seria greu si no fos perquè el Nadal és el mirall de molts joves esportistes i perquè amb un comentari seu, com aquest, pot tirar per terra la feina que moltíssimes entitats fan durant tot l’any per la llengua. I això fa ràbia.

Per això, tot plegat me la repampinfla bastant. Senzillament: tant se me’n fot tot aquest histerisme que retransmet TVE. Bé, ara que hi penso, me la porta tant fluixa que el dia que desfilava la selecció espanyola durant la cerimònia de la inauguració jo estava plàcidament cagant al lavabo.