Que existeixen les quatre estacions i que el temps és cíclic és del tipus d’afirmacions que no cal defensar enèrgicament. És així. El mateix passa amb l’existència de la llengua catalana o de les festes tradicionals. Malgrat que tot canvia constantment, les celebracions festives populars i tradicionals, que subsisteixen amb força arreu del territori, es regeixen per un temps cíclic. No cal fanatitzar-se en la seva defensa. Només cal voler veure-les. Sintonitzar.

El que cal desemmascarar són els mecanismes de control mental que fan que molta gent, avui, no percebi aquestes realitats: els quatre períodes estacionals, el etern retorn del temps i la celebració tradicional. Un d’aquests mecanismes arriba a través de la televisió, que dia si, dia també (excepte en comptades i notables excepcions) s’entesta a negar aquestes evidències. Perquè es dóna aquesta visió del món i no una altre, més propera a la realitat objectiva? Cal reconnectar amb el temps cíclic, connectar-se al batec vital de la natura, el que en termes televisius se’n diria “sintonitzar”.

Els que defensen el temps lineal, la contemporanietat, la realitat líquida, la deconstrucció, la pèrdua del sentit de les celebracions tradicionals, la desestacionalitat dels aliments, la homogenització de les formes de viure, la urbanització del món i la invenció de la tradició són els mateixos que intenten, per raons que em semblen més que sospitoses, amagar el país. Negar el temps cíclic és el primer pas per atacar les festes tradicionals. És la ignorància dels que del seu cas particular en fan una generalització. Hi ha una regla d’or, que m’aplico sovint i que resa: “Que tu no ho coneguis no vol dir que no existeixi”. Primer, senyors erudits urbanites, cal sortir i veure món, i després extraure les conclusions que calgui. Perquè si no, esteu col·laborant en la tasca d’amagar el país, d’amagar el ritme de les estacions, de la Natura, i d’aquesta manera, ignorar-ne tota la seva rica diversitat de matisos que conté.

Una de les estartègies dels que ataquen el temps cíclic, i de retruc la festa tradicional, són els defensors i impulsors dels “Dies internacionals de”. Aquesta és una materialització pràctica d’aquest concepte del temps lineal. Cada dia una cosa diferent, independentment de la Natura, només en base a una data històrica. No en critico la seva bona voluntat, que sens dubte la té, sinó l’estratègia seguida per implantar-los. Una estratègia que ignora les tradicions locals, creades al llarg de dècades, passant pel sedàs del temps, a voltes de forma coercitiva, a voltes de forma espontània, per capes, una sobre l’altre, i que estan profundament connectades amb la natura del lloc d’on són. Aquesta manca de connexió amb les tradicions locals i per la homogenització que suposen, a mi em sembla que “els dies internacionals de” estan abocats al fracàs. Seria molt més interessant i intel·ligent, per exemple, aplicar cada dia internacional de en funció de cada tradició local. Per exemple, establir el dia internacional de la música el 22 de novembre, diada de santa Cecília, patrona dels músics, i no el 21 de juny.