Tal i com va arribar, en B es va posar a corregir les galerades del que havia de ser el seu darrer llibre. Tot i que només feia unes hores que havia arribat, després de més de vint llargues hores de viatge amb avió, la terrassa de la casa i el bon solet que feia aquest primer dia eren més que bons al·licients per agafar el grapat de fulls i començar a corregir amb avidesa. La resta de membres del grup ja feia cinc mesos que vivien en aquella casa llogada com a camp base per a l’expedició.

Unes setmanes després d’haver arribat, la terrassa de la casa es va consolidar com l’indret on més hores passava en B. No li interesava res més d’aquell nou pais on ara era que ser en aquella gran terrassa. Davant hi havia el pati d’una escola i a mà esquerra el bar d’un restaurant proper. La raó d’aquella obsessió per la terrassa, però, era el que passava tot just a l’altre cantó, a la terrassa de la casa dels veïns, i especialment, els moviments de la noia que la freqüentava.

La noia, que era una de les filles d’una família nombrosa, devia tenir uns vint i cinc anys, mentre que ell en duia ja quaranta llargs a l’esquena. L’edat, però no fou cap impediment perquè en B comencés, un bon dia, a flirtejar amb ella. Restava pendent, a tothora, dels moviments d’aquella noia, talment com un depredador estudia els de la seva víctima. Al matí, quan la noia sortia a la terrassa per estendre la roba o per rentar alguns objectes ell també apareixia a la terrassa i la saludava, com aquell que no vol la cosa. En aquella trobada aparentment casual començava el festeig. Primer amb unes rialles, i després amb uns gestos i unes paraules. En B es va enamorar tant d’aquella noia que fins i tot va arribar a planificar el seu temps al nou país en funció del que feia ella. Quan veia que la noia anava a sortir al carrer, ell corria immediatament escales avall per, ja fora al carrer, trobar-se amb ella. Dia si i dia també, en B, des de la terrassa, esperava la sortida de la noia per poder interactuar amb ella.

Un dia, durant l’esmorzar, en B va explicar als companys de viatge que aquella relació de terrassa a terrassa continuava de nit. Quan es feia fosc, tancats a les seves respectives habitacions -que estaven finestra amb finestra- seguien comunicant-se. En B va explicar-los com conversaven: aplicant el llenguatge morse als interruptors de la llum de les seves habitacions. Obrint i tancant el llum, amb un determinat ritme i marcant bé les pauses, en B es comunicava amb ella. I, segons ell, la noia li responia amb el mateix procediment. El ritme de les intermitències determinava la intensitat de les emocions. Incrèdul, un dels companys volgué comprovar aquell innovador mètode de festeig. Entrà dins l’habitació de’n B i comprovà com, efectivament, quan en B obria i tancava el llum, semblava que a l’altre finestra es produïa un moviment semblant. Sovint hi havia un decalaix temporal, que en B justificava dient que tot requeria un ritme molt lent. En B s’emocionava obrint el llum i esperant la resposta.

Aquesta comunicació lumínica va durar diverses nits fins que, un matí, mentre esmorzaven, en B va explicar als seus companys, que ja seguien les seves aventures amoroses amb gran interès, que estava desorientat. Que la cosa havia agafat un nou aire: la noia havia sofisticat els seus procediments comunicatius nocturns amb ell, introduint sobtadament els colors en les converses. En B va mostrar el seu desencís en no saber com interpretar l’ús dels colors en l’expressió de les emocions. En B va explicar que aquella nit, després de dues apagades seguides de la llum, la noia havia respost amb unes intermitències vermelles, verdes, blanques, rosades i grogues. En concret, dues de vermelles, seguides per tres de verdes més ràpides i tot seguit una de groga. Era allò un signe evident que la noia estava calenta i que havia arribat l’hora de l’encontre amorós? Què li estava dient amb tot allò? Què l’anés a esperar a baix? No sabia interpretar el missatge de la noia, que ara hi tornava amb dues intermitències vermelles curtes seguides de dues de grogues més llargues. En B es mostrà desconcertat però alhora emocionat per la nova dimensió que estava adquirint la seva relació amb ella. Que li enviés senyals de tots els colors li semblava una prova més que la noia estava bojament enamorada. Havia d’introduir ell també els colors en la seva comunicació per expressar les emocions?

L’enigma es va resoldre quan, l’endemà, en M va entrar a l’habitació de la noia per entregar-li un CD amb les fotos que havia fet del seu germà mentre participava d’uns balls populars i va veure, a tocar de la finestra, un arbre de Nadal.