Un grup de nens tibetans, amb les galtes ben vermelles per l’acció del fred que aquests dies fa a Katmandú, s’aglutinen al voltant d’un home que duu un barret quadrat i una petita falç a la mà. És un pagès que ha baixat caminant fins a la ciutat amb un bon grapat de canyes de sucre per vendre.
D’entre les dues dotzenes de caps de nens i nenes que hi ara al seu voltant, apareguts de totes bandes en un tres i no-res, en sobresurten unes altes canyes vermelles que es corben per la part de dalt. El pagés talla la canya en diverses peces de pam i mig, més o menys. I ven cada peça a unes 5 rupies, menys de deu cèntims d’euro. El pagès reparteix els trossos de les canyes amb celeritat davant la gentada que, de cop, s’ha anat reunint al seu voltant. En poc menys de dos minuts ha venut dues canyes senceres.
El pagès talla el tros de canya en dos meitats, per tal que sigui més fàcil obtenir-ne el suc. Els nens i nenes, i també algun adult, es deleixen per obtenir-ne un tros. N’hi ha un que furga amb ansietat dins les butxaques del seu pantaló per trobar l’import, mentre que un altre demanen els diners a la seva mare, una dona que serveix al restaurant davant el qual ha aparegut el venedor ambulant de canyes. Un tercer ha detectat que m’ho estic mirant i m’implora que li doni diners per tant apreciat dolç posant-se les mans a la boca i assenyalant la canya. Esperonat per la curiositat, decideixo comprar-ne diversos trossos i, una vegada repartits alguns entre la canalla, provar-ne un. Es tracta d’una canya de sucre molt gustosa, aiguosa i dolça, que es pot assaborir xuclant-ne el suc.
El pagès ha obtingut uns ingressos extres d’unes canyes que li deuen créixer al seu camp i els nens són la mar de feliços amb aquest dolç. No dubto, pe`ro que si haguéssim estat a Catalunya a cosa hagués estat substancialment diferent: hagués aparegut algun guàrdia d’aquests que hi ha en cada família –pare o mare-demanant el permís per vendre al pagès i dient als nens “No t’en penso comprar cap, que no veus que això et provocarà càries!”
