Una de les imatges que recordo amb més intensitat de les meves estades al Nepal són els grups de nens i nenes que hom pot veure banyar-se al riu passant-s’ho d’allò més bé, amb una felicitat envejable. I no ho dic perquè em sorprengui (què hi ha de suggerent en veure un grup de nens i nenes banyant-se en un riu?), si no per les preguntes (i reflexions) que em genera aquest fet quan torno a Catalunya. Primera: quants temps fa que no he vist a un nen català o una nena catalana banyar-se en un riu a Catalunya? I segona, com pot ser que els nostres rius suiguin cloaques?
D’acord, si que és possible veure nens, i grans, banyar-se en rius al Pirineu, o fins i tot als pèlags del Penedès o en certes basses de l’Empordà, però en general, els nostres rius no permeten que la canalla s’hi banyi i hi jugui tranquil·la i feliçment. Ens hem acostumat a que els rius siguin clavegueres (com si fos una cosa normal) i hem oblidat que els rius també són per banyar-se, que els rius contenen fauna, que els rius són vida, com deia l’eslògan tant encertat de les manifestacions contra el trasvassament de l’Ebre.
Fins quan ho premetrem? Diuen que els rius són un termòmetre de la salut d’un ecosistema… doncs el nostre està molt cardat. Podrit. Quan es posarà fre, amb valentia i duresa, contra els abocaments incontrolats, les succions incontrolades, les preses innecessàries o els trasvassamenst il·legals?
