Per a l’exercici de la meva professió, a mig camí entre l’etnografia i el periodisme, escoltar a les persones majors -els avis i àvies- és una tasca fonamental. Enraonar amb persones d’edat avançada per saber, per exemple, com era abans una festa, és imprescindible per conèixer la història recent -fins allà on arriba la memòria viva- de la celebració i per aproximar-se a l’experiència viscuda anys enrera. I és que allò que anomenem “tradició” es basa precisament en la transmissió d’informació (de coneixements, de maneres de fer, de creences) en una direcció que sovint comença amb els més grans i va baixant fins als fills o els néts.

Escoltar als vells és, doncs, una tasca imprescindible i necessària per a qualsevol que vulgui dedicar-se a això de donar a conèixer la cultura tradicional. Però és que, a més a més de per les exigències de la meva feina, a mi sempre m’ha agradat parlar amb els avis. Escoltar relats basats en l’experiència viscuda per part de persones d’edat avançada és, es miri com es miri, apassionant. Quan un avi -perquè detecta en tu alguna cosa especial- et fa confiança i comença a xerrar, sovint tens feina a frenar-lo. I és que els avis -qualsevol avi- només pel fet d’haver viscut molts més anys que tu, són dipositaris d’un saber amplíssim, i no només pel que fa a un tema en concret sino també en relació al conjunt del viatge vital personal, de qualsevol vida.


Aquest hivern mentre la H em demanava quina pel·lícula volia mirar, d’entre les milers que hi ha disponibles a Internet, em va venir aquesta idea al cap: que nosaltres i la generació que ara puja haurà dedicat més temps a mirar pel·lícules que no pas a parlar amb les persones majors. I que aquest fet s’emmarca dins una tendència més general, abominable, propi del que els experts anomenen “modernitat avançada” que consisteix en menysprear sistemàticament la gent gran, i per tant, el seu bagatge vital i els seus coneixements. No cal dir que em sembla una autèntica aberració i que intueixo que les seves conseqüències poden ser, per la transmissió de la tradició però també en altres àmbits, terribles.

D’entre tota la gent del poble on visc ara, els més grans són en J i la V, en N i la M, i en J i la M. El seu és un món tant i tant diferent al que he viscut jo -mental i físicament- que parlar amb ells em meravella. Em fascina no només el que expliquen, sino el to i el ritme amb què s’expressen. De dones com la M, per exemple, avui ja no se’n fan. Cada dia surt a caminar fins l’entrada del poble i diu que va a esperar l’autobús… i riu. I a vegades, quan em veu regant exclama: “sempre s’ha de fer ploure!”… I, amb aquella delicadesa fina que té, ens esbronca perquè reguem les plantes amb mànega i diu que perquè brotin més ufanoses cal regar-les amb cubells i poc a poc. La seva filla em va confessar l’altre dia que fins i tot els hi parla. No cal dir que d’entre totes les entrades de cases del poble la seva és la que més florida està. Un dia em va explicar que això de cuinar amb herbes és una collonada moderna, que abans les herbes només es feien servir per donar-les al bestiar. L’altre dia, quan li vaig dir que m’havia picat un abegot, em va recomanar que m’hi posés… lleixiu..! i que per matar un niu calia fer-ho sempre al vespre, quan “van freds”. Avui, mentre xerràvem s’ha aixecat dient que anava a cercar un pollastre que -segons ella- és un buscarraons i que fa massa fressa. I quan li he preguntat què en faria m’ha dit, “avui separar-lo de la resta i demà, passar-li el ganivet pel coll”.

per cert, una de les revistes que llegeixo habitualment és Gavarres, una magnífica iniciativa que, precisament, basa els seus articles en converses amb la gent gran dels pobles que envolten aquest massís muntanyós. Una revista que, per altra banda, forma part de tot un grup més ampli que acaba de renovar tot el seu indret web. Molt recomanable.

(Les fotografies són de persones majors amb les que m’he entrevistat en alguna de les sortides a documentar festes, a Cadaqués, la Pobla de Montornès  i la Barceloneta respectivament)