Aquest passat Sant Joan, amb l’H, vam ser uns dies pel Pirineu. Hi vam anar a baixar el foc que dóna nom a aquesta serralada muntanyosa, a retrobar-nos amb en S – company de recerca i documentació festiva-, i a fer una mica d’excursionisme, pràctica que darrerament teníem una mica -massa- oblidada.

El viatge va començar amb l’ascenció al Montardo, que vam fer des de la Presa de Cavallers. El primer dia vam fer nit al refugi Ventosa, i l’endemà vam fer el cim i vam baixar fins la presa de nou, de manera accidentada, per cert. De l’excursionisme no cal cantar-ne les virtuts: ja ho han fet molts altres abans. Caminar sempre és bo (també serveix per practicar idiomes) però al Pirineu cal prendre certes precaucions. Enguany vam ser testimonis de com n’és d’important – i de natural- la solidaritat a la muntanya. Baixant ens vam trobar amb una família de suecs que havíen vingut a fer l’itinerari dels Carros de Foc pels refugis d’Aigüestortes i Sant Maurici. Baixant, l’home va caure malament, va picar amb el cap contra una pedra i va quedar estabornit a terra amb el nas trencat. Erem a dues hores del refugi. Tot i que ells ho van considerar com un afer extraordinari, nosaltres només vam fer el que hagués fet qualsevol altre persona en una situació semblant: socórre’ls. Vam intentar aturar temporalment el pànic i guarir la ferida (aturant l’aparatosa hemorràgia del nas) i els vam acompanyar fins baix.


El viatge el vam fer, en part, amb la furgoneta. Fa anys que l’utilitzo per a les visites per documentar festes. La furgoneta dóna flexibilitat i llibertat: la llibertat de poder dormir on es vulgui i també és força útil per estalviar diners per pernoctar. Ara bé, cada vegada que es surt de ruta amb furgoneta, el primer dia és terrible. El cos no està acostumat a l’espai reduït i costa habituar-s’hi. També costa trobar el millor lloc on aparcar per dormir, una tasca que sovint es fa a les fosques. Les estades en llocs increíbles, en plena natura (com l’Ermita de Sant Salvador d’Irgo, de la fotografia) sovint s’han de combinar amb les estàncies més prosaiques, en càmpings, per a dutxar-se.

Un dels objectius del viatge era documentar la Baixada de Falles de Pont de Suert per tal de fer-ne un article. Vaig conèixer en S fa anys, quan en una de les excursions per documentar les baixades de falles el vaig veure que gravava amb vídeo, igual que jo. Vam parlar i desseguida ens vàrem entendre. En S és un apassionat de les falles i s’ha dedicat, en els últims anys, a recollir les diferents tipologies de falles que es fan a cada poble i a documentar-les en vídeo totes (les que ha pogut). Des de fa uns mesos en S encara ha fet una cosa millor. Roda pels pobles amb una meravella de la pedagogia festiva: ha fet, en miniatura, una reproducció de cada tipus de falla, de manera que un pot veure, en un sol espai, tots els tipus de falles diferents que es fan als Pirineus (d’entre les que ell ha recollit). Una meravella. Ho porta als pobles abans de cada baixada i explica als nens i nenes de què està feta cada falla, com es fan i els ensenya a fer-les, en miniatura. El vam ajudar a fer el taller, ens vam fabricar nosaltres mateixos tres tipus de falla i vam poder copsar amb quin entusiasme en S fa pedagogia.

No cal dir que baixar falles a Pont de Suert amb en Patxa (així és com el coneixen aquí) va ser un plaer. Els vaig seguir amb la càmera mentre pujaven a peu, amb l’A, en Co i en C. Contra la tendència de molts fallaires de Pont de pujar amb cotxe fins el Faro, ells reivindiquen que “per baixar falles primer s’ha de pujar” i que cada falla se l’ha de fer un mateix, amb les seves mans i estil. Són rantinaires (partidaris de les falles de mida mitja i d’una sola peça) i miren amb reticència tan als que les fan massa grosses – per allò d’aviam qui la té més grossa- com els que les fan de manera “industrial”, totes iguals i amb mànec. Tampoc són fonamentalistes però creuen que les tradicions tenen uns ritus que s’han d’acomplir. I pujar a peu, parant per beure força de tant en tant, mentre es conversa, és una d’elles. Són els fills dels que van recuperar la festa ara fa 25 anys i es nota. L’H va baixar una falla que en S li va donar, seguint així una altra tradició local: que les dones també poden participar d’aquesta festa.

Dels dies al Pirineu, a banda de l’aventura amb els suecs i el treball a Pont de Suert, me’n resta també el record de l’A i en J, gestors de l’empresa TaüllsOrganics, amb qui vam coincidir i amb qui vam tenir la oportunitat de visitar un dels seus camps d’àrnica, una planta endèmica del Pirineu que han posat a la venda en un roll-on que serveixen com a antiinflamatori i calmant natural i que està causant furor a la zona. També me’n resta el record de Sarroca de Bellera, poble natal de l’etnògraf Ramon Violant i Simorra, on vam pernoctar la primera nit, amb la visita a primera hora de l’albada -anunciada pel so dels trucs o esquellots- d’una família de cavalls i el seu petit poni sota un cel rogenc increïble. Un despertar màgic, només possible si es viatja amb furgoneta…