Aquest cap de setmana he estat documentant dues festes: la Candelera d’Esponellà i la Festa de l’ós d’Arles de Tec, una celebració molt misteriosa, que té força concomitàncies amb d’altres festes populars del cicle hivernal, com les Santantonades, i que és viscuda amb molta intensitat pels joves d’aquesta ciutat nordcatalana. Hi he conegut força gent i m’han convidat a seguir les dues altres festes de l’ós que es fan per Carnaval en dos pobles propers.
Fer l’ós significa, segons el diccionari, fer el beneit, fer tonteries, fer riure a la gent per poca solta. I en F, en J, en R i la resta d’amics que he conegut a Arles aquests dies, en saben una estona de fer l’ós. De la Festa de l’Ós d’Arles de Tec sorprèn, en primer lloc, com n’és de viscuda i quanta gent hi participa. I sobretot la claredat amb què el ritual es desenvolupa: l’escenificació pels carrers té un ritme trepidant (donat en bona part per la quantitat d’alcohol que ingereixen) però segueix un patró ben conegut per tothom.
En segon lloc sorprèn la quantitat de referents de catalanitat que hi ha: es ballen animades sardanes, sona permanentment una cobla, els joves duen mitjons de la USAP, hi ha senyeres als balcons i el text de l’escenificació és integrament en català. I, en canvi, tots parlen, entre ells, en francès. És curiós: hom pot tenir una discussió acalorada i encesa sobre la catalanitat -de la que els joves en fan enarbolada i orgullosa defensa (“sem catalans”)- i, en canvi, els sembla tant normal que, reivindicant-se tant com a catalans, parlin habitualment una altra llengua.
La Festa de l’Ós, les festes de l’ós, pertanyen a un grup de celebracions hivernals molt ritualitzades, ben localitzades en l’espai i el temps, amb grans components d’inversió i transgressió carnavalesca. Contenen elements que recorden a les Santantonades dels Ports: com per exemple la presència de la Roseta (una dona “temptadora” exercida per un home vestit de dona), la “tortuga”, un animal màgic que també apareix a Sant Celoni per Carnaval, o l’aparició d’un tipus de personatges extranys – en aquest cas un ós- que embesteixen les dones i les volen fecundar, que entren a les cases i ho posen tot cap per avall…
La d’Arles de Tec segueix el model de festa dels de “en cercavila”, ciruculant pels carrers en el sentit contrari de les agulles del rellotge, aturant-se a menjar i beure en certes cases i representant alguna cosa en els creuaments de carrers i places. L’element distintiu de la festa és, però, la interessants i enigmàtica posada en escena d’un relat -del que segurament se n’ha variat substancialment algun component- que té un clar inici, desenvolupament i final. Explica l’anada a cercar un ós que ha estat causant mal als habitants del poble i la seva posterior captura, judici i cacera, tot en clau burlesca i lúdica.
Sobre el significat de la festa no me n’he fet encara cap idea clara perquè m’ha semblat especialment complexa d’analitzar i ha variat bastant respecte a la versió que en documenta l’Amades al Costumari Català. Conté alguns elements simbòlics de difícil interpretació, com les quatre “tortugues” que semblen les fases de la lluna, un ós sense ulls que xoca contra les “botes”, que intenten frenar-lo…
Com que em sembla que la festa és complexe d’analitzar enguany he decidit fer el seguiment de totes les celebracions de l’ós, la d’Andorra i les dues que em queden de la Catalunya Nord. Crec que amb una visió de conjunt en podré veure alguna cosa clara. De moment només penjo algunes fotos fetes ahir…
Mentre no esbrino més coses, em quedo amb el que diu Cels Gomis a la seva cèlebre obra Zoologia popular catalana (1910), “Abans era costum molt generalisat als Pirineus gironins anar a cassar l’ós lo dia de la Candelera, ab lo qual feyen gran festa. Ab lo temps l’ós va anar desaparexent, y’ls bons montanyenchs, per no perdre aquell costum, al que hi eren molt afectats, simulaven la cassera del ós vestint a un home ab la pell d’aquest animal y engegantlo al bosch, hont hi anaven després los cassadors ab escopetes carregades ab pólvora sola. Aquest costum també ha desaparescut, puig una vegada un dels cassadors, sens dupte per descuyt, va clavar una perdigonada al qui feya d’ós, malferinto, y l’autoritat va prohibir aquella diversió”.
Evidentment, en Cels Gomis s’equivocà al dir que el costum havia desaparegut, qui sap si per desconeixement o si perquè la festa es va recuperar després de la publicació del seu llibre… Avui, el costum segueix ben viu a la Catalunya Nord, on els joves, cada any esperen que arribi la Candelera i el Carnaval per poder seguir fent l’ós durant uns dies, tal i com feien els seus avantpassats.
