Aquest hivern he estat (estic) experimentant el que suposa viure amb foc a casa. Una activitat que em retorna a la meva infantesa -quan a casa dels pares hi havia llar de foc- i que ara m’ha permès anar recollint tot un seguit d’apunts diversos sobre la tipologia i funcions de les llars de foc, sobre els tipus de llenya existents, sobre les activitats que cal fer, el vocabulari emprat, les eines que s’utilitzen, etc.
La majoria d’aquests apunts són fruit de la pràctica personal i de l’observació directa del foc, però també del contacte i diàleg permanent amb gent que viu cada hivern amb el foc a casa. Aquesta convivència amb el foc també ha coincidit amb la lectura -davant del foc- de dos textos magnífics de Ramon Violant i Simorra. Un, molt rar, “Mitología, folklore y etnografia del fuego en Cataluña”, publicat l’any 1952 en una revista (molt difícil de trobar però que, gràcies a Internet, he pogut aconseguir) i que fou republicat després per Altafulla, a Obra Oberta 2. I l’altre, “Terminologia sobre el foc, la llar i la llum al Pallars Sobirà” que fou inicialment publicat l’any 1950 i republicat per Altafulla a Obra Oberta 3.
Del temps que he passat aquest hivern davant el foc -llegint, embaladit llargues estones simplement mirant-lo, tenint-lo encès permanentment, arraulit al seu costat mirant de passar el fred- n’extrec una però molt important conclusió personal: és infinitament més ric ser davant el foc que no pas davant la televisió. Per moltes raons, però la principal és perquè davant el foc és un mateix qui pensa, qui raona, qui sent, mentre que davant una pantalla de televisió és sempre algú altre -sovint persones desconegudes- qui ens envia unidireccionalment la informació per tal que un la processi. Qualitativament, doncs, no hi ha color.
