Fa un dia gris i a l’autopista, aquesta sensació augmenta. Encara que t’hagis llevat amb energia, sortir de Barcelona per l’autopista en direcció Girona és una mala experiència. Almenys a les 8 del matí d’un diumenge. Tot és gris. Davant, un llarg bloc d’asfalt i un peatge. A un cantó cases i blocs de pisos mal construïts, barrejats amb indústries. Més enllà, més ciment i un altre peatge. A l’altre cantó, una petita serralada a qui l’asfalt també sembla haver mossegat. I a sobre, només he dormit cinc hores aquesta nit. Sort que al CD de la furgoneta sona La Troba Kung-Fú, que m’anima.

Arribo a ca la M, a Sant Celoni, i ella és encara amb els cabells mullats i vestint la N de guepard. Sa mare prepara un pamtomaquet abans que anem a seguir les gitanes. M’expliquen com era la festa abans i em fan entendre que mitja família és allà. Em pregunten de què m’he disfressat aquest any i els explico que de membre d’un jurat de Carnaval. Dijous al vespre i ahir vaig ser part del jurat que evaluava les millors comparses de la Rua de Tarragona. És el segon any que ho faig. Repeteixo perquè l’experiència és gratificant, sobretot si els companys de comparsa són com el Gari, dels diables de Sitges, el Ramon, empaitador de bèsties, i la M, una dona embruixadora.

Confesso que abans d’arribar tenia algun prejudici respecte al Ball de Gitanes que anava a veure. Pensava que aquest seria un ball que, com molts d’altres al país, havia estat recuperat als anys 80 i que s’havia “esbartitzat”. M’esperava un grup de balladors dalt d’un escenari executant coreografies de cara al públic. Aquesta va ser una tendència general fins fa ben poc: recuperar balls (de l’Amades o d’altres autors), pel simple fet de recuperar-los, i després portar-los dalt d’un escenari. Que consti que no tinc absolutament res en contra de les entitats que van fer això ni contra les persones que formen part dels esbarts. Ara bé, considero que si bé “esbartitzar” balls i danses és molt positiu pel que fa a la millora coreogràfica i l’execució del ball, amb aquest procés també s’accentua una tendència negativa: s’elimina la funció social que tot ball té. Ras i curt: desvincula els balls del seu context, els extreu del seu medi social en el que van néixer. A més a més, amb l’esbartització, els balls sovint acaben en un museu o dalt d’un escenari d’un teatre. I jo crec que els balls han de ser vius, al carrer. A mi em sembla que ara, després de tants anys de recuperar i recuperar, ha començat una nova etapa en què el que cal és reconstruir i resituar-los en el context de la festa, que és on van néixer. Que cal adaptar aquests balls a les noves realitats i adaptar-los a la festa perquè d’aquesta manera adquireixin nou sentit.

Però arribo a Sant Celoni i el panorama es radicalment diferent al que m’havia imaginat. Feliçment. Un moviment de persones, migvestides de festa i un soroll de picarols desconcertant pels carrers, així m’ho fa pensar. Mentre espero que baixin la M, i la petita guepard, dos nois corren davant meu, somrient. I allà lluny, una nova es tapa amb una manta deixant entreveure un vestit blanc. Aquest moviment de gent anant i venint pels carrers m’anticipa la sorpresa. De cop, centenars de persones, de totes condicions i edat, esperen bullicioses l’inici del que sembla una cercavila. La grisor comença a esvair-se i la música i el xivarri que fan els petards d’un grup de diables em van despertant. La M saluda a tots els coneguts, que no són pocs mentre jo faig algunes fotos d’aquests diablots tant particulars, dels que en penso fer un article per a festes.org. Algunes colles duen accessoris satírics als vestits: una perruca, unes arrecades que són dues monedes d’euro, un cartell que diu Iès Güi Can, un ull pirata… La festa és viva i el Carnaval també. Tinc una especial devoció per les celebracions festives que tenen com a base el moviment en cercavila, durant molta estona, de grans grups de persones. M’agrada posar-m’hi a dins. L’energia que hi ha és brutal i em recorda quan hi participava de petit tocant el timbal per fer ballar els gegants. Aquesta consisteix en un gran nombre de balladors que van pels carrers i s’aturen en diversos punts per habituallar-se. Durant la cercavila perdo la M diverses vegades. I trobo en J, que m’explica que fa turisme i que ara fotografia una espècie en perill d’extinció: els confessionaris. També perdo al Jan i acabo situat dins la plaça amb un Sol que ara s’agraeix.

A la plaça perdo una mica l’interès pels balls i penso en els colors dels vestits, de les mitges que duen les noies, de les cintes dels picarols…. Són els mateixos a tot arreu: els primaris. Hi ha d’haver-hi alguna explicació raonable a això… Truco a la M per saber on és i la veig allà lluny, a l’altra cantó de la plaça, que em saluda amb el braç. M’hi dirigeixo i restem allà encara una estona. De cop, els diablots ajuden a parir un dels personatges, una Vella que dóna llum… a una tortuga! Miro a la M absolutament sorprès i li dic que no sabia que al seu poble eren espiritistes. Riu i em diu que si, que aquí aprop del Montseny sempre hi ha hagut moltes bruixes. Això de la parida d’un animal per part d’una dona vella és absolutament fascinant i deu tenir alguna explicació, que ara se m’escapa. Al cap d’una estona decidim sortir de la plaça a trobar l’A, la noia dels ulls blaus, que està embarassada i que m’explica que vol posar-li Queralt a la seva filla. Tornem a casa tot xerrant i ens mengem un arròs deliciós. Quan un es pensa que ja ha donat moltes voltes i que tot deu ser com ensenya la televisió, un s’adona que no, que el país és extraordinàriament ric i que a cada poble s’amaga una sorpresa.