La segona festa popular que seguirem aquests dies que serem a l’Índia -els preparatius de la qual ja hem filmat- és el Ganesh Chaturti, una celebració que enguany tindrà el seu clímax de l’1 al 12 de setembre, i que gira al voltant d’unes figures de diferents formes i mides d’aquest déu amb cap d’elefant també conegut amb el nom de Ganpati.

Mentre no arriba l’expedició dels Castellers de Vilafranca hem estat seguint més tallers d’artistes constructors d’imatges de Ganesh. Dijous i divendres passat vam anar a Lalbaug, un barri al nord de Mumbai, en un indret on es fa el Lalbaug Raja (www.lalbaugcharaja.com) un dels Ganpatis més famosos de la ciutat, l’únic lloc on, per cert, no ens han deixat gravar (tot i que ens van regalar un llibre -en marathi, la llengua local- amb moltes imatges de la festa).

Des d’allà, un noi ens va portar al taller de’n Vijay R. Khatu i el seu germà, dos artistes de renom internacional que esculpeixen alguns dels Ganesh més grans de la ciutat, en un taller també espectacular al bell mig d’aquest barri, on hi treballen dis i nit unes cent persones. Veient el Masun temporary Shed, el nom que té l’espai on treballen, un té l’impressió d’estar al bell mig d’un taller d’un artista faller.

I ahir vam ser a Pen i Zohe, dos pobles a les afores (a dues hores en autobús) de Thane -el poble on som ara- que basen la totalitat de la seva economia en la producció d’estatues de déus hindus. Les produeixen localment i les distribueixen per tota lÍndia: de fet, en fan constantment, però aquests dos mesos són els més atrafegats de l’any.

I parlant amb uns i altres -mentre documentem l’interessant procés de construcció de les imatges- també hem anat copsant alguns aspectes de l’actualitat de la festa, així com alguns apunts històrics interessants. Un dels debats més interessants generats al voltant de la festa és sobre quin material han de ser fetes les estatues: si amb “clay” (una espècie de fang que es dissol molt bé dins l’aigua) o d’una barreja amb plaster of paris (una espècie de fibra de vidre força contaminant). El debat és viu i els defensors de “l’eco-friendly festival” fan visible la seva demanda a tot arreu.

Un altre dels aspectes interessants és l’evolució de la festa a Mumbai en els darrers temps. Des de fa anys (segles potser), i encara avui a tota l’Índia, el Ganesh Chaturti és un ritu bàsicament familiar. Cada familia compra una estatua de tamany petit que es té a casa durant deu dies com si fos un convidat i, el darrer dia, la familia sencera va al mar (o al riu) per submergir l’estatua dins l’aigua. A Mumbai, però, un dels herois que van lluitar per la independència, Tel, va promoure la construcció de Ganpatis de barri i comunitaris, els Pandals, cadascún amb la seva imatge gegant de Ganesh, l’element que singularitza la festa en aquesta macro-ciutat.


Aquesta tendència -passar de ser un ritus familiar a una festa col·lectiva- deu ser una tendència forçamés freqüent que no ens pensem i, ara que hi penso bé, segurament la podríem trobar en l’evolució de moltes festes populars catalanes, des dels tions populars a les falles valencianes.