Obre la finestra i escup el líquid vermell que duu dins la boca i que tot just fa un moment li ha impedit contestar a un passatger, que li demanava on anava el bus. Al front, una pastarada vermella aguanta quatre grans d’arròs blanc, un dels quals li cau nas avall. I al braç dret dos pulseres vermelles noves, les que les seves dues germanes li van regalar ahir, en la festa del Raksha Bandan. Amb la boca buida, arrenca el motor i l’autobus comença a caminar…
Mentre fa marxa enrera, diversos venedors ambulants intenten vendre els darrers refrescs, dolços i fruita als passatgers que, des de les finestres aguaiten el batibull que hi ha a la parada d’autobusos. Durant dues hores, a en C i a mi se’ns atura la respiració.

Aqui la circulació pels carrers amb vehicle funciona amb un codi propi: damunt les motos hi poden anar (sense casco) tantes persones com hi càpiguen; les carreteres estan asfaltades però són plenes de bots, sotracs i altres, diguem-ne, obstacles que cal anar esquivant; els semàfors (n’hi ha alguns) són per saltarse’ls; fer sonar el clàxon és quelcom associat a la conducció, més per avisar que no pas per recrimnar i qui pita primer és el que té dret a pas; els avançaments són pels més murris i les linies a terra són… simples directrius! Una vegada apreses aquestes regles, el caos aparent de la circulació sembla més digerible…

Avui, mentre anàvem a gravar -amb la moto de l’A que ens hi ha acompanyat- els govindes com assajaven, uns amics seus s’han sumat a nosaltres. Anaven tres en una moto i sense casco, un fet molt habitual en aquestes contrades. Els hi hem dit: “in our country this is not possible” i un d’ells ens ha respost: “In India is also not possible, but we make it possible”. I ahir, durant les dues hores de trajecte entre Thane i un poblet on anavem, em vaig situar darrera el conductor, arrepenjat en un vidre que el separa dels seients dels passatgers. En un bot, el vidre -força gran, per cert-, va saltar. Ningú no es va immutar perquè el vidre hagues sortit del seu lloc, excepte un noi jove, que va somriure i em va dir, “just leave it here” (darrera el conductor) i mirant-me arronsant les espatlles va dir: “Welcome to India!”