Ara fa un mes, en ple fred hivernal, vam estar uns dies, amb la N, de viatge pel sud del país. Vam marxar amb la idea de ser fora una setmana i al final ens hi vam estar quasi 15 dies. La ruta es va anar fent de mica en mica i va acabar tenint dues tongades: primer al sud del sud, per les comarques que hi ha al voltant de la Serra de Mariola, i després a l’interior del nord de Castelló, a la comarca dels Ports de Morella. Uns dies intensos, feliços, alegres, plens de noves coneixences i aventures, la vivència dels quals desglosso en diferents posts.

La ruta va incloure l’assistència a cinc festes populars, la caminada per un parell de parcs naturals i la visita de diverses ciutats valencianes. Per mi no hi ha millor viatge que combinar la vivència de les celebracions festives amb el gaudi de recórrer a peu, encara que faci fred, paratges desconeguts. Fa temps que practico aquesta singular modalitat de viatge -que una vegada un australià va definir com “festivaling”- i hi estic completament enganxat.


La primera parada fou Canals, a la Costera, una ciutat que viu la Festa de Sant Antoni amb intensitat, al voltant d’una monumental i escultòrica foguera feta amb la llenya de més de 300 arbres. La visió de la impressionant pira verda plantada just davant l’església -sobretot si s’hi accedeix pel carrer de davant- és d’aquelles imatges difícils d’oblidar. La foguera de Canals és única, sublim, construïda amb una perfecció poètica. Una foguera-tòtem que ocupa, també amb la seva intensa olor de resina i pi, bona part de la plaça de l’església.

Ens hi va acompanyar en F -amb qui fa temps intercanviem informació sobre la festa- que, amb atenció i amabilitat, ens va fer de Cicerone, ens va convidar a tastar els pastissos de Sant Antoni i ens va facilitar el contacte amb uns amics seus perquè poguéssim veure la cremada de la foguera des d’un indret privilegiat: un balcó d’una casa situat a la mateixa plaça. Amb ell, i amb la gent que ens va presentar, vam començar a constatar com de difícil es percep la situació política i lingüística al País Valencià i com, tanmateix, cada vegada hi ha més persones que estan despertant i que lluiten, que es rebel·len, contra les imposicions i contra l’estratègia de la por. L’encesa de la foguera de Canals és absolutament increíble: per la proximitat dels edificis, per la quantitat de fum blanc, flames i calor que genera, i per la manera com la viuen els propis habitants del poble, amb normalitat i orgull.

La Foguera de Canals està envoltada de petites llegendes i anècdotes que la situen en el terreny de la sacralitat. Una d’elles relata que un any una dona va “robar” una mica de llenya per la seva llar de foc quan encara estaven muntant la foguera i que, com a càstig, se li va incendiar la casa. Des d’aleshores ningú gosa robar la llenya que hi ha al carrer durant el procés de construcció de la pira. Relats més o menys fantàstics que, malgrat tot, no impedeixen que hi hagi gent -com l’àvia que vam trobar mentre donàvem les tradicionals tres voltes abans de l’encesa per demanar un desig- que agafi una petitíssima branca per portar-la a la tomba del seu marit.

Dies més tard, al mateix Canals vam seguir durant una bona estona la cavalcada dels “parells”, el “Bandera” i el “Cuiros”. Es tracta de dos homes muntats a cavall que durant més de 18 hores recorren tots els carrers del poble repartint objectes, regals i joguines de tot tipus. Van acompanyats i ajudats per un centenar de persones que els van proporcionant constantment els milers i milers de regals que van llançant a l’aire. Una munió de gent els segueix, i d’altres surt a rebre’ls quan passen per davant de casa seva. Aquest acte, que és indestriable de la foguera i que ja està documentat a finals del segle XVII, és avui un ritus d’honor reservat cada any a dues persones diferents. Els parells em va fer pensar en el procés de formació de les modernes Cavalcades de Reis, que només tenen 150 anys. Em sembla que les Cavalcades de Reis actuals podrien beure d’antiquíssimes cerimònies vinculades a les festes hivernals, i especialment a Sant Antoni i Carnaval, com la sembra de dolços i el llançament de confits, l’elecció de reis de burla efímers i les cavalcades d’animals. Sobre la base d’aquests actes el relat del Nou testament segons el qual tres savis vinguts d’Orient per portar presents al nounat, trobà un substrat perfectament abonat per arrelar.


Els dies següents vam estar pels pobles dels voltants de la Serra de Mariola, serpentejant per les seves carreteretes i dormint allà on podíem. A fora feia un fred que pelava i cada matí ens aixecàvem amb els vidres de la furgoneta entel·lats. A Xàtiva, després d’un impressionant arròs amb bròquil, alls tendres i bacallà i d’una visita al museu on hi ha el quadre de Felip V cap per avall, ens vam trobar amb un escriptor local, en JL, que ens va explicar que, al seu parer, les festes valencianes s’estan complicant massa, que estan excessivament  farcides  d’actes, que hi ha una organització i una agenda ofegadora, que arriba a cansar fins i tot als propis festers. Que les festes valencianes juguen en una altra divisió és cosa sabuda, però sobta que algú, des de dins, opini així…

A Bocairent vam caminar sense rumb pels petits i encisadors carrerons del centre i, mentre dinàvem al costat d’una petita ermita, vam tastar l’”herbero” un beuratge que cadascú es fa a casa seva a base d’aiguardent  i herbes de la Serra, i que ens va oferir l’home que es cuidava de l’esglesiola. A Otos ens vam trobar entre rellotges de Sol però enmig de la pluja, amb en D, a Ca les Senyoretes, un indret magnífic, per cert. Finalment, ja de nit, a Benissuera vam veure l’encesa de la foguera i vam estar, exhausts, seguint la collonamenta general que portaven allà. A tot arreu, en saber que erem catalunyesos i davant el procés polític iniciat a Catalunya, la mateixa pregunta: “- I ara que sereu independents, què farem nosaltres?”, que sempre contestàvem de la mateixa manera: “- Feu el que vulgueu, però si veniu amb nosaltres ens n’anirem de festa!”