La segona fase de la primera part del viatge pel País Valencià va tenir un nou port d’aturada inoblidable: Biar. Hi anàvem a veure el Rei Pàixaro i ens vam endur diverses bones experiències, alegries, amistats i descobertes. Dos dies intensos, que vam viure de primera mà -i amb molta complicitat- amb la T, la C, en P, el J i molta altra gent de Biar.

Hi vam arribar sense contacte previ però la casualitat -i una secreta habilitat desenvolupada amb els anys- fa que sempre acabi estant amb els organitzadors de les festes. Així, mentre preníem un “herbero” en el bar del poble, vaig demanar el telèfon de la gent que organitzava la festa a la cambrera i, just al costat meu, una dona, la C, es girà sorpresa i em digué que ella els coneixia i que, de fet, la comitiva es canviava cada any a casa seva. I que si volíem ens hi podíem afegir.

Així ho vam fer. A l’hora convinguda vam anar a “l’edifici blau”, una impressionant casa plena d’objectes de ceràmica, cistelleria i altres arts populars, i vam poder veure com es canviaven el rei, els seus dos ajudants i els dos homes-ocell que els acompanyen. Allà vam tastar quin era l’esperit del Rei Pàixaro. En un moment determinat, mentre es canviaven, va aparèixer el presentador d’un programa de festes del Canal 9 (si, al País Valencià tenen un programa dedicat a les festes populars). El van deixar entrar – no sense reticències i amb certa sorna -el “Canal Blou”- perquè volia fer una entrevista al rei. Però quan va començar a formular la primera pregunta, en castellà, el Pàixaro li propinà una resposta contundent: “Si em fas les preguntes en idioma estranger no te les respondré”. Brutal. El presentador es va quedar a quadros i va marxar, mi ofès mig sense saber d’on li havia caigut aquella resposta. La rialla es va generalitzar entre els pocs que érem allà i la festa començà. El Rei surt solemnement de la casa per iniciar la cercavila amb el so de la muixeranga, l’himne valencià.

El Rei Pàixaro és un personatge burlesc, barbut, coronat, que duu una senyera i que es passeja sobre un cavall pels carrers del poble saludant a tothom. Va acompanyat per dos ajudants que li aguanten el cavall i pel que semblen dos homes-ocell -els pàixers- que dansen al seu voltant al so d’una melodia pròpia interpretada magníficament per un grup de dolçainers. Pel que ens van explicar, la dolçaina viu una revifalla increíble al País Valencià. Hi ha centenars de grups nous que recuperen i interpreten el repertori local en el marc de les celebracions festives.

El Rei Pàixaro o Paisser és un dels personatges propis de les festes de folls, un model de festa hivernal i disbauxada encara vigent al País Valencià. Del personatge, i de la festa, en faré diversos articles per a festes.org. A Biar, el Rei Pàixaro ha deixat de celebrar-se en les dates en què ho feia antigament per incorporar-se a la Festa de Sant Antoni. Aquesta ha estat la manera com, un element i una festa fràgils, que corrien el risc de desaparèixer, han pogut sobreviure en el temps. La Festa de Sant Antoni de Biar constata com, sovint, elements originaris d’una festa s’incorporen i integren en una altre i com, precisament, i aquesta és la manera que sobrevisqui el més fràgil.

El significat i origen del Rei Pàixaro s’expliquen a Biar per un relat, més o menys llegendari, relacionat amb un cobrador d’impostos vinculat a Jaume I, no sé sap molt bé si en clau de burla o en clau històrica. El Rei Pàixaro actual, amb independència de la seva explicació, ha passat a ser una part fonamental del patrimoni cultural local. El Pàixaro actual fa una cercavila tot sol, la vigília de la festa, envoltat i escalfat amb el foc dels “fatxos”, en un trajecte alegre i festiu durant el qual la gent surt de les cases, encèn fogueres i ofereix beure i menjar a la comitiva.

I l’endemà participa, més tranquil·lament, de la cercavila durant la qual es fa la passada i la benedicció dels animals de companyia, els carros i carruatges, i una capta d’aliments, coneguda amb el nom d’arreplega. Per un moment, al veure un personatge barbut encapçalant la comitiva de Sant Antoni i posant-me en la pell d’algú que no sabés res de la festa, vaig tenir el pensament confús si, de fet, el Pàixaro era la personificació del mateix sant…

I és que la barreja entre dues tradicions festives procedents de festes diferents no està exempta de tensions. A Biar, hi ha cert debat sobre si cal tornar el Rei a la seva data original i desvincular-ho de la festivitat de Sant Antoni. Un debat que, per cert, no crec que hagi sortit ni surti de certs àmbits, perquè, tot i les tensions i contradiccions, la festa de Sant Antoni de Biar és molt més potent – i singular- amb el Rei Pàixaro, que sense ell.

A la nit es fa la cordà, que en aquest poble té lloc a la plaça de l’ajuntament. És amb la modalitat d’arrossegament i, tot i que es manté a l’aire lliure -recloïda en una plaça- no s’escapa de l’abominable tendència general de ser “engabiada”. Això si, és a l’estil antic: els que hi participen no duen ni cascs ni monos de protecció. Nosaltres la vam veure des del terrat de la casa d’un dels dolçainers. Feia molt fred i hi havia poca intensitat de foc, motiu que era aprofitat pels espectadors per cridar als de baix: “Són de canyetes, són de segó!”. Al sentir-ho s’afanyaven a engegar més coets i disparar amb més intensitat. La festa la vam seguir aquest dia fins al final, en un garatge propietat de la família del P, i després a casa de la T, una dona ferma i implicada políticament, amb qui vam estar parlant llargament.


L’endemà vam descobrir l’Arreplega, un interessant sistema de finançament de la festa basat en les tradicionals captes hivernals de menjar. Durant la passada del matí, i en el marc de la cercavila, parelles de nens i nenes, carreguen unes safates de fusta on la gent va dipositant tot tipus de béns, majoritàriament menjar i begudes, però també algun altre objecte. A la tarda, i pels voltants del bar del poble, tots aquests productes es subhasten. Diverses persones van passejant entre la gent i van cantant el preu del producte: “En donen 30! 30 euros”. Poc a poc el preu del producte ofert va pujant fins que el subhastador el considera suficient. Els diners recollits serveixen per finançar les despeses que genera la festa cada any, com el manteniment dels vestits, els coets, etc


A Biar han canviat l’estanquera per la senyera, la marcha real per la muixeranga, hi ha dues colles magnífiques de dolçainers, no duen casc a la cordà i quan ve un presentador d’un programa de televisió públic fent preguntes en castellà, la gent es nega a respondre. Alguna cosa està canviant al País Valencià o potser és que aquest és precisament l’esperit als pobles, l’esperit del Rei Pàixaro. Un esperit que cada vegada que baixo allà em referma en la idea que cal tornar-hi. Per aprendre, per compartir i per passar-ho bé.