Ara fa cosa d’un mes, i per un motiu que explicaré un altre dia, vaig anar a parar a Can Rosa de Figueres. Situada al bell mig de la ciutat -just davant de l’Ajuntament- Can Rosa està dedicada a la venda d’atuells de terrissa i vidre. És una botiga preciosa, única, regentada per en V i la seva mare, la B, descendents d’una antiga nissaga de terrissaires locals. S’hi poden trobar peces de terrissa (olles, gibrells, càntirs, tupins, gerres…), de vidre (ampolles, flascons, decantadors, gots i vasos, porrons…) i un llarg etcètera d’atuells d’origen ben antic. També hi ha altres productes per a festes populars, com figures de pessebre, jocs, barretines o cistells de vímet.
Doncs bé, després de parlar una bona estona sobre terrissa i ceràmica amb la B, em vaig fixar que rere el vidre d’una lleixa a l’entrada de la botiga hi havia una bona col·lecció de porrons. Quan m’hi vaig interessar, la B, amb aquella seva saviesa cultivada durant anys i anys de ser rere la botiga i d’estimar les produccions tradicionals, em va començar a explicar moltes coses dels porrons que no sabia, com que el porró taverner es caracteritza per tenir el montjuïc -el cul que hi ha a la base del buc- més alt i gros de l’habitual. Em va dir que alguns provenien d’una fàbrica de vidre de Manresa que va tancar fa anys i que, al seu parer, tenen un gran interès per ser antics i perquè són fets de vidre bufat, una tècnica difícil de trobar en l’actualitat perquè la majoria de porrons es fan en sèrie.
El que em va sorprendre més va ser, però, que tots els porrons que hi havia exposats tenien el galet segellat, la qual cosa impossibilitava el beure. Quan li vaig dir a la B que me’n volia quedar un però que havia vist que era tancat, va exclamar: – Ah, si home! És que encara no és obert. I tot seguit va agafar una mena de molls petits de ferro que tenia amagats rere el taulell i em va convidar a anar a fora la botiga. Una vegada allà em va explicar que quan antigament es comprava un porró, el venedor s’ocupava de obrir-lo davant el client, escapçant una mica la punta del galet amb aquell estri.
Abans d’obrir el porró, el venedor demanava al client com volia que fos el rajolí del que sortia el líquid, si més o menys gros. Si el comprador volia el “porró carlí” escapçava la punta del galet només una mica i aleshores el raig que sortia era ben prim. Si el comprador volia el “porró republicà”, aleshores escapçava el galet una mica més avall, de manera que el doll que rajava era més abundant.
No ho coneixia i em va semblar interessant. Al magnífic llibret “El porró”, Joan Amades corrobora que els porrons de raig petit eren anomenats carlins però, en canvi, diu que els que ragen molt eren anomenats “lliberals”, nom que també recull aquest blog, sembla que repetint el que diu l’eminent etnòleg. Una vegada feta l’explicació, la B em va mirar i em demanar com el volia. Aleshores, allà mateix, al bell mig del carrer, davant d’algun estrany que s’havia atansat a veure què fèiem, i amb la delicadesa que el treball en vidre requereix, va escapçar-me el porró que hem utilitzat aquest estiu a casa quan han vingut amics a menjar.
Al fer aquest post he recordat que l’any 2003 al Nepal vaig poder fotografiar diversos atuells semblants al porró, amb dos brocs, un per omplir i un altre més prim per beure a galet. Ambdós eren fets d’un material semblant a la xapa d’alumini. El primer el vaig veure a la ciutat newar de Bhaktapur, en el transcurs d’una processó, i era utilitzat pels participants per donar de beure una mena de destil·lat d’arròs força fort als espectadors. L’altre el vaig poder veure en el marc d’un aplec i era utilitzat per servir beguda i aigua als comensals.
