Aquest passat Sant Antoni vam anar, amb la N, al nord del País Valencià. Concretament, vam estar una setmana pels pobles que hi ha al voltant del Penyagolosa, la muntanya sagrada dels valencians, que està situada a l’interior de Castelló. En total han estat set dies de viatge, uns 1.100 quilòmetres de carretera, l’ascensió al Penyagolosa, diverses festes ben documentades i nous aprenentatges que han fet que la sortida hagi estat molt profitosa. La cosa, però, no va anar ben bé tal i com havíem previst i vam haver de marxar abans d’hora per culpa del temporal de fred i neu que va provocar la suspensió de moltes de les festes que anàvem a veure.

La primera parada la vam fer a l’Alcora, dissabte. Allà vam poder seguir -ben acompanyats per la R i la seva família- la Festa de Sant Antoni, que en aquesta localitat destaca per la presència de la Rècula, un seguici equí que emula els antics transportistes de ceràmica. L’Alcora i els municipis dels voltants compten amb una extensa tradició terrissaire. Concretament, i des dels darrers segles, la vila s’ha especialitzat en un tipus especial de terrissa, la ceràmica blanca decorada, anomenada “pisa”.

La tradició terrissaire alcorina té més de cinc segles d’antiguitat (es remunta, almenys, a mitjans segle XVI) i, segons ens van explicar, segueix ben viva, doncs compta amb més de 200 fàbriques de pisa funcionant a ple rendiment (van a tres torns!). Per acabar de comprendre la importància de la ceràmica de l’Alcora, l’endemà vam visitar l’interessant Museu de la Ceràmica.


La festa de Sant Antoni de l’Alcora és prou lluïda i segueix un model propi, comú a diverses comarques del nord del País Valencià, com ja explicaré en el proper post. A banda de la Rècula de muls, hi participen un centenar de cavalls, hi ha una trentena de fogueres per tot el terme municipal, es fa el repartiment de més de 6.000 “prims” als participants, etc… Però encara ho podria ser molt més. La Rècula, amb els animals i portadors ben engalanats, no és res més que la recuperació d’una companyia de traginers molt concreta, la que anava a vendre la ceràmica de la Reial Fàbrica del Comte d’Aranda, la fàbrica que va donar fama a la ceràmica alcorina. Però és que hi podria haver molta més teca si es posés en valor tot el llegat de la tradició popular vinculada als traginers alcorins, i no només el de la Reial Fàbrica.

Perquè -no ho sé però m’ho imagino- no eren pas només els traginers de la Reial Fàbrica els que participaven de la festa de Sant Antoni, sinó que, com a festa patronal, també hi devien prendre part els altres traginers, els “no reials” (per entendre’ns) que també anaven a transportar la ceràmica arreu del país.

Per altra banda, la festa també es podria enriquir per la banda de la ceràmica. La tradició explica que els traginers duien els matxos carregats amb ceràmica a la festa, fet que s’ha perdut en la posada en escena actual però que es podria convertir en singularitat si es pensés la manera de reintroduir-ho, comptant, per exemple, amb la col·laboració d’alguna de les grans fàbriques de ceràmica actuals, que segur que podrien cedir els seus excedents com a aportació a la festa.

Una de les anècdotes que em quedaran gravades de la festa la va protagonitzar un dels animals de la Rècula. Abans d’iniciar el recorregut, la comitiva es va concentrar davant l’església. Allà, el mossèn, altaveu en mà, va donar la benvinguda en valencià als presents però, just quan va començar a fer la benedicció, va canviar al castellà. Desconec quines són les raons profundes d’aquest canvi, però penso que podria ser que el capellà pensés que Déu no entén la nostra llengua. O una mena d’aguda disglòssia mística… ;c)) Potser és senzillament un exercici més de valencianofòbia i autoodi amb què ens tenen acostumats. No ho sé i tampoc em preocupa gaire, però em va semblar curiós el detall. Recordo que aquest estiu vaig viure un episodi semblant a la Catalunya Nord, però al revés. Durant una missa el capellà parlava amb francès als assistents i, en arribar als moments claus (com el moment d’aixecar l’hòstia per sacralitzar-la) canviava al català.

Bé, sigui com sigui, la qüestió és que aquest ase de la Rècula va començar a bramar de forma escandalosa just quan el capellà va iniciar el seu parlament, fent completament inintel·ligibles les seves paraules i provocant les rialles -impossibles de dissimular- de tots els assistents. Acabada la benedicció, i amb un mig-somriure sorneguer encara a la boca, un dels portadors de l’animal em va explicar que no ho entén ningú però que cada any passa el mateix: l’ase no diu ni piu en tota la festa, i només profereix sorollosos i continus esbufecs just quan el capellà comença a xerrar. Em va semblar un burro molt intel·ligent -i molt fi- a l’hora d’escollir el moment precís per protestar.

A l’Alcora vam recollir informació de la festa santantoniana de la mà dels organitzadors i d’en JMP, cronista oficial del poble, i també vam comprar l’únic llibre que toca una mica la tradició popular de ceràmica del poble (la majoria estan centrats en la Reial Fàbrica), un material que -juntament amb la vivència de la festa- em servirà algun dia per escriure sobre aquesta celebració. També vam fer l’enllaç amb la gent de Llucena, que al cap de setmana següent feien la seva festa de Sant Antoni, i que inclou les interessants “olles”. La nit la vam passar -dins la furgoneta- a l’ermita de Sant Vicent de l’Alcora.