Ara fa uns dies, amb la N vam anar a Barcelona. Com que no baixem gaire a ciutat, vam aprofitar el viatge per fer uns encàrrecs al barri de Sants. A mig matí, passejant per un carrer aprop de la carretera de Sants, vam veure el que semblava una antiga botiga de ceràmica. Sense pensar-nos-ho gaire, i malgrat que teníem pressa perquè havíem quedat per dinar, vam obrir la senzilla porta de fusta d’aquella botiga i vam entrar. De cop, vam submergir-nos dins un món que no ens esperàvem.

De l’interior d’un passadís en va sortir un home major que ens va atendre amablement. Ens va explicar que allò era un antic obrador de terrissa, de nom Casa Batllori, que tenia més de dos segles de tradició i que ell n’era el darrer treballador. La sala que donava al carrer, on érem mentre parlàvem amb l’A, era plena de peces antigues de ceràmica: testos, olles, cassoles, càntirs, i una bona colla d’objectes de terrissa per a la construcció, com teules, canals, acabats de xemeneies, frontals i peces artístiques per decorar edificis, tots ells sortits d’aquell obrador. Dalt de tot d’un dels prestatges hi havia una vella imatge de fusta de Sant Hipòlit, patró dels terrissaires. Mentre l’A ens explicava les vicissituds de la història de l’empresa (i concretament les dificultats per tirar endavant degut a la manca de relleu generacional) em vaig adonar que al fons del fosc passadís, en un dels cantons, treia el cap el que semblava ser un gran forn de rajols.


Quan li vaig demanar si em deixava entrar dins, primer em va dir que no, perquè un incendi recent en un pis proper havia fet malbé bona part de l’obrador i estava tot molt desordenat, però a mida que vam anar agafant confiança, especialment quan li vam dir que la família de la N també fan ceràmica a la Bisbal, va accedir a deixar-nos passar. El que vam veure allà dins semblava impossible. No m’ho podia creure… érem en un antiquíssim obrador de terrissa al bell mig de Barcelona!.

A l’interior hi havia una estança amb un torn manual, un parell o tres de màquines antigues en desús per fer motlles de terrissa, i un cossi amb l’engalba a punt. Sobre el torn hi havia alguns dels estris rudimentaris que els terrissers fan servir per acabar les peces. I per tot arreu, motlles antics, un munt de restes de fang i una gran quantitat d’altres eines de l’ofici i peces de terrissa.


Mentre la N i l’A xerraven em vaig adonar que a la dreta d’aquesta estança hi havia, mig amagada entre piles d’objectes diversos, una autèntica joia de gran valor etnològic: un forn de flama invertida. Es tracta d’un forn d’uns 10 metres cúbics de capacitat, construït a l’estil tradicional a partir de piles de maons subjectats per unes llargues plaques de ferro (com una bóta de vi). El forn té una forma rodona i una porta per la que antigament s’entraven les peces que s’havien de coure. L’estança era fosca i no vaig poder apreciar bé tots els detalls, però van ser suficients per entendre que érem davant una peça única del patrimoni material del barri i segurament, també, de tot Barcelona. Quants forns deuen quedar a Barcelona com aquest? No crec que gaires, si és que n’hi ha cap més. A La Bisbal d’Empordà encara n’he pogut veure alguns del mateix estil al recentment estrenat al Terracota Museu o en fàbriques abandonades, com els que hi ha a Can Coromina (la “Gabarra”). Uns forns que, per cert, des que la fàbrica va tancar l’any 2007 estan en un lamentable i vergonyós estat de deixadesa.


Al meu entendre, aquest tipus d’antics forns de terrissa (i per extensió els seus obradors) constitueixen un important patrimoni material que cal salvaguardar, si o si. Em sembla totalment incomprensible que joies com aquestes restin en l’oblit més absolut i es deixin perdre així com així. Ja sé que no és fàcil, perquè són de propietat privada i perquè alguns d’aquests obradors encara estan en ús, com Casa Batllori. Però crec que almenys cal estar a l’aguait i intentar-ho. Evidentment, primer cal mirar de facilitar la continuïtat de l’empresa, perquè hi ha un mercat creixent per a la terrissa. Però en el cas que la família doni per acabada l’activitat, cal actuar amb rapidesa i intel·ligència. Així es va fer, per exemple, l’any 2007 a La Bisbal quan la fàbrica Coromina va decidir tancar: l’Ajuntament va aprovar per unanimitat demanar a la Generalitat que fos declarada bé cultural d’interès local.


En el cas d’aquest obrador de Sants, caldria que els veïns prenguessin consciència de la importància del que tenen. Que són molt importants no només pel seu indubtable valor arquitectònic i estètic, sino sobretot perquè serveixen per explicar una activitat -la terrissaire- que va ser fonamental pel desenvolupament econòmic del barri en el passat. Només essent conscients d’això, després es pot exigir a les respectives institucions locals que els declarin bé d’interès cultural local i que negociïn amb els propietaris per tal de salvaguardar-los. En espais com aquest s’ha d’actuar així, perquè sinó, veient com va tot, una vegada cessi l’activitat algun grup inversor podria comprar la finca (o els propietaris vendre-se-la) i enderrocar-la sense cap mena de mirament per construir-hi pisos o el que sigui. I així, un altre tros de memòria col·lectiva se’n pot anar a n’orris.


(He buscat per Internet aviam si hi havia alguna cosa d’aquest obrador de Sants (que evidentment no té web) i només n’he trobat dos breus textos: un aquí i un altre aquí. Les fotos són fetes amb el telèfon mòbil.)