L’any passat em vaig dedicar a acompanyar la Dansa de la Mort els dies previs a la Processó de Dijous Sant, quan els membres d’aquest ball únic a Europa evolucionen pels carrers de Verges sense públic, entre cotxes i veïns que tornen a casa, lluny de la pressió escènica i dels molestos flaixos que uns dies després els neguitejaran.
Tot i que sóc del parer que a les festes no els calen assajos, el cert és que en l’actualitat en alguns indrets els dies anteriors al dia de festa “oficial” s’assagen determinats balls, construccions humanes o teatralitzacions. Al meu entendre, la presència de l’assaig en la festa popular contemporània pot respondre, almenys, a dues dinàmiques: l’espectacularització de la celebració (la necessitat de satisfer unes expectatives generades, especialment de cara al visitant) o la incorporació de nous membres, que necessàriament han d’assajar les evolucions del nou paper que fan.
Bé, sigui com sigui, un d’aquests balls és la Dansa de la Mort de Verges. L’any passat em vaig dedicar a acompanyar-los algunes nits d’assaig. Veure assajar la Mort pels carrers desèrtics de Verges és una experiència impressionant, potser més i tot que la que produeix el Dijous Sant. Tot i que els assajos comencen la setmana abans jo els vaig seguir el Dimarts Sant (les fotos d’aquest post són d’aquest dia), el Dimecres Sant a la nit i el mateix Dijous Sant durant el moment en què entren a una casa particular per canviar-se, al seu pas pel carrers i quan fan la reverència dins l’església.
Durant els assajos, els membres del ball no duen el vestit d’esquelet característic. Els dos més grans porten part dels seus atributs, el pal de la bandera i la dalla, mentre que els tres petits no duen els platerets de cendra ni el rellotge sense busques. Els acompanyen el tabaler i els portadors del foc, que durant els assajos substitueixen les torxes per una bossa de pipes. Al seu entorn hi ha algun familiar o amic, i en J i en M, dos “assistents” que -juntament amb el tabaler- dirigeixen l’assaig.
La figura de l’assistent és sobretot la d’un guia, una persona que està al servei del ball i els balladors. Durant els assajos dirigeix el ball, marcant les evolucions i corregint les postures dels dansaires, ajustant posicions, establint l’itinerari a seguir i les repeticions (quan calen). El dia de la festa, en canvi, ajuda a vestir als balladors i és sempre al seu costat, en una discreta posició, darrera el ball, per si es produeix algun imprevist, com el trencament del tambor, algun comportament inesperat d’un espectador o bé en cas d’un problema físic dels balladors. Per aquest últim motiu, hi ha la figura dels suplents, dos balladors a la reserva, que també participen dels assajos i que, en cas necessari, són cridats per substituir al ballador afectat.
Una de les principals funcions dels assajos és la d’entrenar el cos. La Dansa de la Mort fa un recorregut molt llarg, de més de dues hores, i cal certa complexió física per a poder-lo executar. Encara que no ho sembli, és un ball extasiant. Els constants salts, basats en un primer moviment cap amunt (la “molla”) i el posterior gir sobre un mateix, acaben per deixar exhausts als balladors. I més si tenim en compte que, el dia de la festa, porten el “casco”, una màscara integral amb forma de crani ajustada a la cara que els impedeix respirar amb normalitat. Tots els que hem estat un Dijous Sant a Verges i hem vist passar la Mort ben arran nostre sabem -pel ressonar dels esbufecs dins la fúnebre careta- com de cansat és aquest ball. Entrenar-se aquests dies d’assaig permet -sobretot als més petits- agafar una bona forma física per aguantar bé el que els espera d’ara endavant.
Pels carrers no hi ha ningú. Regna un silenci nocturn només trencat pel ritme greu del tabal que ressona per les parets. Algú obre una finestra per veure l’escena des de dins una casa. Quan la Mort passa per la plaça major, els actors que estan assajant la part teatral aturen el que estan fent per veure-la passar. La cosa és curiosa perquè malgrat que tots coneixen perfectament ela Dansa de la Mort, es fa el silenci i els esguards s’adrecen als balladors. La reacció és la mateixa quan algú es troba els balladors pel carrer: s’atura i mira en silenci com evolucionen. Durant els assajos el ball exerceix perfectament el seu potent efecte, potser més que el dia de la festa, quan, entre tants flaixos sorgits dels telèfons i càmeres dels espectadors, acaba perdent part de la seva força emotiva en detriment de l’espectacle.
Una altra de les funcions dels assajos és permetre que els membres nous del ball s’adaptin al grup, entrenin els salts i coneguin, en definitiva, totes les exigències del paper. Molts és la primera vegada que salten i, tot i que ja coneixen el ritme i cadència dels salts, cal entrenar-los correctament.
En general, l’actual procés d’admissió d’un nou membre al ball (que difereix al de temps enrere) és ben senzill i respon a dues exigències ben espartanes: que sàpiguen saltar bé i que el seu cos s’adapti a la mida del vestit, que és el que és. Els papers de banderer i dalla corresponen a dos joves més grans i sempre estan en rotació bianual: els fan només durant un període de dos anys seguits. Quan entra un nou membre, el primer any fa de banderer, mentre que el banderer passa a dalla, i l’actual dalla -que ja ha acomplert els seus dos anys en cada paper- plega.
El paper dels tres esquelets petits (platets i rellotge) el pot fer tothom: quan un plega s’obre un procés de recerca de candidats, que mai falten. Ara bé, l’elecció d’un nou ballador petit també ve marcat per la mida del vestit: quan el vestit ja no els va bé, han de deixar el paper a algú altre. Tradicionalment els cinc esquelets els han interpretat sempre nois, tot i que no m’estranyaria que, en l’actual conjuntura, d’aquí uns anys també el fessin noies.
En algunes cases s’ofereix brunyols als balladors i a la resta de membres de la comparsa que assaja, circumstància que s’aprofita per descansar una mica i comentar la jugada. En passar pel carrer ample, un cotxe despistat apareix en escena darrera el ball. Em va perfecte, perquè hi ha molt poca llum i la que ve dels fars del vehicle em permet fer algunes fotografies curioses. De cop, els balladors enfilen sense adonar-se’n un carrer equivocat: giren abans d’hora i entren a l’estret carrer que hi ha just a abans del carrer dels cargols. Quan algú els adverteix que han girat abans d’hora (ehhh! on collons aneu?) s’aturen i -entre rialles i fent bromes- salten marxa enrere fins a tornar al carrer principal.