La darrera parada d’aquest viatge va ser Atzeneta del Maestrat, on vam trobar un hostal barat per passar la nit. Una vegada més les baixes temperatures, que la nit anterior havien congelat els llums davanters de la furgoneta, no aconsellaven dormir al ras. El poble ens va semblar un camp base ideal per anar a veure les festes que teníem previst de visitar durant els propers dies: la festa de Sant Antoni de Vilafranca, la de Les Useres i la de Llucena, poblacions molt properes a Atzeneta.


La paraula “atzeneta” o “atzaneta” sembla que ve del mossàrab ‘az-zanata’ i significa “lloc en un extrem”, un indret que és a “la punta”, i per extensió, “a la cua” o “el darrer”. En efecte, Atzeneta del Maestrat és un nucli poblacional situat entremig de diverses serres muntanyoses que hi conflueixen. Tot i que actualment pertany a la comarca de l’Alcalatén, segons es pot veure en mapes antics, era el darrer poble del Maestrat històric. Hi ha un altre poble del País Valencià amb aquest nom: Atzeneta d’Albaida, que  troba a les estribacions de la serra del Benicadell.

La pronunciació local d’Atzeneta em va fer ballar el cap. Abans d’arribar al poble vam demanar indicacions a un noi que vam trobar pel carrer. -A “Atxeneta” voleu anar?- va dir. Així, amb x. En aquell moment no li vam donar importància però quan, en arribar al poble, ens van confirmar que la gent dels pobles de més amunt acostumaven a pronunciar el nom amb x, “Atxaneta”, vam començar a rumiar. “Atxaneta”? Un moment… s’assembla molt a la paraula que designa a la persona que corona un castell humà: l’enxaneta!. La cosa té sentit si hom pensa que l’enxaneta és la persona que és a la punta, a l’extrem més alt, la darrera, d’un castell humà (o d’un pilar).

Sobre l’origen del mot “enxaneta” encara no n’he escoltat cap teoria convincent. L’únic que he llegit és una versió d’aquest article en què es defensa la teoria que potser podria venir de la paraula “angeleta”, fent referència al fet que antigament els castells es feien en el marc de festes de caire religiós, escenificant llegendes que tot sovint incloïen la presència d’àngels. L’explicació em sembla plausible però si els castells vénen de les muixerangues valencianes… Podria ser que “enxaneta” senzillament fos una deformació (ja em perdonaran els lingüistes) de la paraula valenciana “atzeneta”? No ho sé del cert, però em sembla un bon fil per estirar. Si més no, em sembla interessant recordar -en el debat sobre l’origen d’aquest controvertit nom- que existeix una paraula, utilitzada en alguns llocs del País Valencià,  que és  molt semblant a “anxeneta”.

L’endemà al matí vam estar recollint informació sobre la festa de sant Antoni a Atzeneta, que segueix el model descrit en als altres posts d’aquesta sèrie. Se celebra el cap de setmana més proper al 17 de gener i cada any està organitzada pels veïns d’un o més carrers del poble. Dissabte al matí, sortida al bosc per recollir les argelagues per a fer les fogueres i arrossegada d’un pi amb cavalls, que servirà per fer la foguera principal. Al vespre, benedicció dels animals, encesa de les fogueres i inici de “la matxà de Sant Antoni”, una cercavila amb els matxos i cavalls ben engalanats i encapçalats pel penó amb la imatge del sant, que recorre les fogueres del poble, i que acaba amb el repartiment dels tradicionals prims per als participants i vi, cacaus i tramussos als assistents. L’endemà diumenge es fa la missa en honor a Sant Antoni i tot seguit les tradicionals cucanyes i corregudes, primer per als xiquets i després per als adults. Destaca la trencada d’olles, joc consistent en trencar unes olles de terrissa dins de les quals hi ha premis. Durant els dies que dura la festa es compren “bolletes” a benefici de la festa. Es tracta d’uns paperets amb el nom dels participants i que el darrer dia serveixen per a efectuar el sorteig d’una baconeta.

Allà vam constatar que en aquests poblets sempre hi ha un o més forns de llenya, establiments antics on s’elaboren tot tipus de pans i pastes seguint les receptes tradicionals. Aquest tipus de forns, que malhauradament estan essent substituïts per equipaments elèctrics o de gas arreu del país, estan senyalitzats, en aquests pobles, amb un rètol ben visible que diu “Forn tradicional”.

Després vam decidir que aniríem a fer una petita excursió pel Penyagolosa des del poble de Xodos, ruta que encara no coneixíem. Iniciàvem la pista forestal que surt del poble, quan vam començar a evidenciar que potser aquella onada de fred que feia dies que anunciàven per la televisió ja estava arribant. Començava a nevar i feia molt fred. Com que no coneixíem el camí i la cosa no pintava bé, vam decidir no seguir pujant, una decisió que hores després es va mostrar encertada: just després de dinar -una olleta i unes galtes de porc espectaculars- tot el poble ja era cobert amb dos dits de neu.

El temps, les males notícies per la televisió -que anunciaven que el temporal només estava començant- més una trucada a Vilafranca on ens van dir que estaven sospesant seriosament la possibilitat de suspendre la festa, ens van fer veure clar que havíem d’avortar l’expedició i marxar d’aquell indret. I així ho vam fer. A contracor. Tristos per haver hagut de tallar en sec el viatge.

En arribar a casa només ens va alleugerir saber, gràcies a la Xarxa, que les festes s’havien suspès (les van postposar per dos caps de setmana després) i que alguns pobles de la comarca, com Xodos i Vistabella, havien quedat literalment colgats per la neu.

(Les fotografies de castells són del Concurs de Tarragona de l’any 2006 i de la Diada del Catllar)