Per indicació de la fornera de Vistabella dimarts vam baixar fins al poble on hi ha el Santuari de l’Estrella, un enclavament humà remot, aïllat, i de molt difícil accés. El poble és en el marge d’un profund congost fluvial que marca, de facto, el límit entre les terres valencianes i les aragoneses. “A una banda del río és Teruel i a la otra Castellón” ens va dir la S, ermitana del Santuari, amb aquest parlar “xurro” barreja de català, castellà i aragonès que és propi de les zones limítrofes.

El poble i Santuari de l’Estrella

El poble presenta un aspecte runós, talment com si Déu s’hi hagués deixat la mà. De fet, avui només dos persones que ronden la vuitantena -els ermitans- habiten la casa contigua al Santuari, juntament amb una bona colla de gats i gossos. Semblen dos padrins de qualsevol poble aïllat de l’alt Himalaia. Xerrant una bona estona amb ells ens van deixar clar que eren on volien, que estaven ben comunicats amb els seus familiars i que ara només els pesava no poder fer -per culpa de l’edat- les tasques ordinàries al camp. Estaven esperançats perquè veïns del poble de Mosqueruela estaven reconstruint algunes cases, fet que podia garantir la tornada de la vida en aquest poble que alguns consideren “maleït”. De camí a Vilafermosa del Riu (“Villahermosa del río”) vam passar per Puertomingalvo, un poble situat ja en terres aragoneses i que la propaganda turística oficial ven com un dels “màs bonitos de España”. A nosaltres ens va semblar que no n’hi havia per tant. Totes les cases han estat reconstruïdes a pedra vista i seguint un mateix patró, donant l’aparença de poble antic. Personalment trobo més “bonics” pobles com Les Useres, en què cada façana està pintada d’un color diferent.

Les Useres

Després de fer nit en un hostal, l’endemà al matí vam iniciar el que havíem vingut a fer a Vilafermosa del Riu. Fa tres anys vam ser a Biar per veure la Festa de Sant Antoni, que en aquesta localitat es singularitza per la sortida del Rei Pàixaro. Arran de la visita vaig saber que aquest personatge tradicional de tipus burlesc i transgressor també està documentat en d’altres pobles valencians. I que un d’ells és, precisament, Vilafermosa. Així que, tot i no ser l’objectiu principal de l’expedició, vam decidir aprofitar un dels dies per acostar-nos al poble i mirar de recollir informació sobre el “Pàjaro rey”. Primer vam anar a l’Ajuntament, on ens van dir que ho sentien molt però que els que ens podien aportar dades vivien fora durant l’hivern. Capcots vam decidir anar a esmorzar a l’únic bar del poble per planificar què faríem la resta del dia. I allà tot es va precipitar. En explicar-li a la mestressa del bar el motiu d’haver fet cap a Vilafermosa, ens va dir que érem al lloc idoni i en el moment precís perquè allà -assenyalant un grup d’homes majors que jugaven a cartes i bevien vi al costat d’una estufa de llenya- hi havia uns bons informants, doncs tots ells havien participat de la festa anys enrere, quan aquesta encara se celebrava.

El “Pàjaro rey” de Vilafermosa és avui una tradició desapareguda dels carrers però encara ben present en la memòria popular. A més a més, sabedors de tenir una tradició singular, el “pàjaro” desperta curiositat i interès entre alguns habitants del poble. Els padrins ens van explicar que aquest any, per exemple, l’escola havia organitzat una capta amb els xiquets per tal de recordar-la. El detall em va fer pensar que érem davant un exemple perfecte del que durant anys ha estat una intuïció: que darrera d’alguns actes festius organitzats per l’escola i protagonitzats per infants, quasi sempre hi ha una antiga tradició dels adults que està morint. Que molts dels costums festius infantils actuals són, tot sovint, estratègies desesperades per mirar de recordar una festa tradicional que està desapareixent. No dic que la voluntat de donar a conèixer la festa i d’inculcar-la als més petits no sigui lloable però aquesta estratègia -que jo he vist per exemple en alguns pobles per escenificar l’arribada del ninot Carnestoltes- em sembla del tot ineficient, especialment quan del que estem parlant és de festes transgressores, on el que compta són les bromes pujades de to, la sàtira, l’escarni i l’enginy verbal, així com jocs i facècies amb un marcat component sexual, tots ells aliens a la condició infantil. Però en fi, aquest ja és tot un altre tema.

Comitiva del “Pàjaro rey”, als anys 1940

Els padrins ens van explicar que el “Pàjaro rey” de Vilafermosa del Riu era un acte integrat dins la festa de Sant Antoni, una festa que encara se celebra seguint la base del model que vaig descriure en el darrer post. El dia 16 de gener a la nit, hi ha fogueres i la “matxà” amb els animals, i el 17 processó amb la imatge del sant. Antigament, però, la festa presentava alguns trets singulars avui desapareguts. El dia 18 era el dia de les ànimes, una jornada per recordar els avantpassats. L’endemà 19 de gener era el dia indicat per a la sortida del “Pàjaro rey”. Era protagonitzada per un grup de persones disfressades que deambulaven pel poble fent bulla i demanant “almoina” en nom d’aquest personatge burlesc. Pel que sembla no hi havia cap personatge disfressat de rei, ni d’ocell (com a Biar) però si que el protagonisme el tenia un dels participants, que havia estat escollit pels altres com a “pícaro”, pàjaru en diríem nosaltres. El “pàjaro” era l’ànima de la festa i dirigia a la resta de la colla, tots ells homes joves que, a cara descoberta, feien broma amb els que es trobaven mentre recollien diners anant de casa en casa. A les cases els esperaven amb alguna cosa per menjar i beure, de manera que la sortida del “pàjaro” s’anava animant conforme passava el dia. Amb tot el que recollien -diners però també menges i altres regals- feien una menjada tots junts.

Comitiva del “Pàjaro rey”, als anys 1970

La festa de Sant Antoni incloïa encara una altra singularitat, ben interessant per als qui ens estimulen les comparacions. El darrer dia de la festa, 20 de gener, sortien les “botargas” o “botardos”, grups de persones emmascarades i tapades de dalt a baix amb robes velles -per tal de no ser reconegudes- que recorrien el poble cometent entremaliadures, que pel que sembla eren més sonades que les que feien els de la comitiva del “pàjaro rey” el dia anterior. Els joves, que anaven armats amb escombrots sucats amb aigua i cendra de la foguera, perseguien i empastifaven a tothom qui trobaven, especialment a les dones, que aquell dia es guardaven bé de sortir de casa. Les “botargas” també tiraven farina i duien feixos d’herba seca encesa, que utilitzaven per mirar de socarrar als vianants. Tenien llicència per entrar a totes les cases i posar l’ordre domèstic cap per avall. La sortida de les “botargas” era temuda perquè alguns anys hi havia tanganes i baralles entre els homes. Un dels padrins ens va assegurar que un any fins i tot hi havia hagut ganivetades. L’home era molt de la broma però ens va donar força detall dels actes i ens va dir que el franquisme les va prohibir perquè “hacían masias’us males”. Des d’aleshores havien deixat de sortir.

A mesura que ens ho anaven explicant més se m’obrien els ulls. Les “botargas” de Vilafermosa actuaven d’una forma semblant a com ho fan les actuals botargues de les santantonades dels Ports!! Les botargues dels Ports han estat popularment associades al Diable, interpretades com a representacions dels “dimonis” o les temptacions del sant. Les “botargas” sense aspecte demoníac de Vilafermosa fan palès que les botargues santantonianes dels Ports podrien haver begut també d’aquesta altra influència, la dels “tapats” o emmascarats que tenen la llibertat de fer tot tipus d’entremaliadures i bromes en el marc de festes populars. Un estudi més aprofundit del tema segurament ajudaria a aclarir encara més la línia d’influències i relacions diverses que hi ha entre els tapats, les botargues i els dimonis presents a les festes de Sant Antoni d’arreu del país. Perquè el que està clar és que els dimonis santantonians no tenen l’aspecte, ni actuen, com el diable d’arrel cristiana, vermell i amb banyes. En tot cas, les “botargas” de Vilafermosa evidencien que la recerca no es pot donar mai per acabada, que sempre es veuen coses noves, i que forçosament s’ha de revisar i matisar el que hi ha escrit, perquè quan hom mira de forma polièdrica, la realitat es torna -afortunadament- més complexa i més interessant.


Gairebé no hi ha res escrit sobre el “pajaro rey” ni sobre les “botargas” de Vilafermosa, a excepció d’algunes pàgines incloses dins d’un llibre sobre la història del poble escrit per Luis Monferrer, amb qui he pogut contactar per correu electrònic però que no m’ha pogut aportar res més del que surt al volum. Els padrins també em van donar els noms de dues persones que potser tenien més informació, així com l’adreça d’un grup al Facebook on la gent penja fotografies antigues del poble. D’allà n’he extret les dues úniques fotografies que he trobat del “pàjaro rey” i que reprodueixo en aquest post amb el seu permís. De les “botargas” no he aconseguit trobar cap foto. No és gaire cosa, tot plegat. Evidentment, per conèixer millor la tradició del “pàjaro rey” i les “botargas” de Vilafermosa, caldria fer un treball de camp molt més profund. Crec que valdria la pena que algú d’allà ho fes.

A Vilafermosa vam comprar un barral de vidre que en aquests pobles fan servir per veure moscatell a l’hivern, i cervesa i gasosa a l’estiu, però que a casa hem començat a fer servir per amanir oli amb romaní, all i cireret.