Avui, Dijous Gras, ha començat el temps del Carnaval oficial. Carregat amb equipació quasi d’esquí, amb un fred que pelava, me n’he anat a fotografiar la Merengada de Vilanova. Hi vaig ser fa uns anys amb la L i ja no me’n recordava que per a realitzar un bon treball en aquest acte cal dur, a més a més, algun tipus de plàstic protector, si un no vol acabar amb la roba completament empastifada de merenga.
Així que, com que em falla la memòria, quan he arribat a casa semblava tornat de pintar les parets blanques d’un pis. Pantalons, jaqueta i bambes estaven força emmerdades, tot i que no m’ha costat ni cinc minuts netejar-ho tot amb una mica d’aigua calenta. He arribat a Vilanova just minuts abans que el pastisser Blanch traiés la gran merenga pel balcó del seu establiment i comencés la gran empastifada col·lectiva. En aquest joc festiu hi participen sobretot nens i nenes en edat escolar i, precisament per això, és tant lluït. Els nanus tenen ganes de gresca i durant una bona estona els carrers, i especialment la plaça de davant el Mercat públic, es converteixen en l’escenari on milers de cares blanques amb grans somriures juguen a empastifar-se.
Gat escaldat, i pensant en el que jo faria si fós nen allà, he posat els sis sentits en marxa per estar a l’aguait dels més vius, dels més gamberros, dels que venen d’amagatotis i per sorpresa empastifen als més desprevinguts. I malgrat això, he quedat ben emmerengat. Però no m’he emprenyat ni gens ni mica. De fet, posar-se allà al mig i queixar-se seria absurd. Allà, en aquell context, els intrusos són els que, pel que sigui, no participen del joc. I no valen arguments com que “estem treballant”, com he pogut sentir d’una càmara de televisió de Tele 5 que malgrat estar alertada i malgrat disposar d’un protector proporcionat per la Federació d’Entitats dels Carnaval, no s’ha pres massa bé que li empastifessin completament la cara. Si et poses allà al mig, se suposa que saps els que et fas o almenys ho hauries de saber…
La Merengada és un d’aquells actes que constantment està entre l’espasa i la paret per part de les ments amargades i “benpensants”, que no entenen que allò és un fet excepcional, que només passa una vegada l’any, i que per Carnaval, tot s’hi val. A Vilanova m’he trobat amb els amics C i T, del magnífic programa Gaudeix la Festa i membres de la FAC, que m’han convidat a veure el local, m’han proporcionat diversos material per a l’arxiu de festes.org i m’han explicat amablement que efectivament hi ha hagut intents per prohibir la Merengada, especialment fa uns anys, quan es celebrava a la plaça de la vila. Amb el pretext que alguns nens cometien certs excessos (entraven a les tendes i ho empastifaven tot, llançaven ous als vianants, etc) en els darrers anys s’ha intentat controlar. Resituar la merengada fora del centre, en un espai acotat com és la Plaça del Mercat, ha estat l’estratègia seguida a Vilanova per tal de domesticar una mica la celebració.
I malgrat tot, la merenga s’esmuny per entre els dits dels que la volen controlar de la mateixa manera que ho fa pels dits dels que participen de la Merengada. Pel carrer, colles de nens i nenes van amunt i avall, immensament feliços de passejar-se amb la cara totalment coberta de blanc i de poder jugar, lliurement amb els seus amics, a empaitar-se. Els carrers són buits d’adults i moltes botigues tenen les persianes abaixades. Es respira un ambient excepcional. M’hi ha semblat reconèixer aquella llibertat despreocupada i alegre pròpia del que, amb mànegues de plàstic plenes de merenga a les mans, es dirigeix rient cap un amic seriós que, ben net i polit, encara no ha entrat en el joc, sabedors -tots dos- que, al cap i a la fi, del que es tracta és, senzillament, de passar-ho bé.