Participants de la Santantonada de La Todolella 2010

La primera setmana de febrer vaig estar a diverses celebracions festives populars en pobles del centre del país, un tros de territori força ampli que va des del Priorat a la Ribera d’Ebre fins als Ports de Morella, o sigui, a banda i banda de l’Ebre. Ben acompanyat, hi he conegut força gent i he après coses noves. Entre d’altres, he vist coques gegants que es rifen, pastissos que semblen pits, tortades que es dansen i una Santantonada molt especial, amb la distinció entre diables i botargues, una  filandrona molt catxonda i una foguera que, en la seva encesa caòtica i imprevista, va sembrar el pànic entre els que erem allà.


Tinc especial predilecció per conèixer petites celebracions festives, festes no turístiques que fa la comunitat (la gent del propi poble o només una part) pel simple goig de fer-les, en les que sovint no hi ha més espectadors que algun vilatà desorientat i algun fotògraf. Un dels inconvenients, precisament, de fotografiar aquest tipus de festes, i d’arribar-hi el mateix dia de la festa, és que un se sent com un intrús (i ho és) doncs totes les mirades van cap a aquest paio que ningú sap qui és i que fa fotografies. Com a fotògraf desvirtues, d’alguna manera, el normal esdevenir de la celebració però amb els anys he desenvolupat algunes tècniques (secretes) per tal de fer-me invisible i poder, així, barrejar-me entre desconeguts sense que es noti massa.

Rifa del cóc de sant Blai, Falset 2010.

A Falset em retrobo amb moltes cares reconegudes dels quatre dies que l’any passat vam estar filmant l’Encamisada. M’expliquen que enguany hi ha hagut molta menys gent per culpa del fred i la gran nevada que va caure al poble just una setmana abans de la festa, però que la celebració ha estat igual de lluïda. En J m’explica que s’ha comprat el cavall que l’any passat havia llogat i que ja el té al tros. Mentre segueixo la cercavila del cóc sento com un guàrdia urbà crida el meu nom. M’hi acosto i només l’identifico quan s’abaixa la bufanda amb què es tapa la cara per protegir-se del fred: és un dels components del ball de diables, amb qui vam fer tanta conya l’any passat. L’altre J fa broma amb la calvície d’un dels seus companys d’organització mentre reparteixen el moscatell durant les sardanes, abans de la rifa del cóc de sant Blai. Li diu que “perd teules” i que, més que res per la seguretat dels altres i per tal de no fer mal a ningú, li convindria posar-se un barret…

Pa de santa Àgueda a Riba-Roja d’Ebre, 2010

A Riba-Roja d’Ebre conec en M, de Sant Adrià del Besòs, que fa un any que viu en aquest poble després de voltar per mig Europa i Brasil. Del no res, i en un misèrrim local que m’ensenya,  ha muntat una televisió on treballen sense descans, sense recursos però amb molt d’enginy, per tal d’oferir l’actualitat del poble via tdt. M’explica per què va decidir quedar-se  en aquest poble mentre m’ensenya una foto de mòbil de la posta de sol que es veu des de casa seva. La S, en canvi, és pastissera. Quan li dic perquè sóc allà, em fa entrar al forn on estan acabant de preparar els pans beneïts amb forma de pits que l’endemà passegen en processó, i després em fa tastar alguns dels productes que hi fan. Boníssims. Una hora més tard, a l’Ajuntament sento l’impresentable discurs populista que fa l’alcalde de Riba- Roja, un home que malgrat portar 30 anys al poble no es digna a parlar ni un borrall de català. El discurs, totalment fora de lloc en un acte festiu com aquell, provoca cares llargues entre els que són allà. Al final, un grup de teatre d’animació fa riure tothom escenificant l’arribada d’uns turistes anglesos i a qui s’ensenya l’estrany costum que tenen a Riba-Roja de posar-se pans de pessic al cap. L’endemà, a la missa, pujo a veure els del cor mentre canten i per sorpresa veig a la S cantant, que m’assenyala -rient- el rètol en paper que hi ha sobre una part del teclat de l’orgue: “hi ha tres tecles que no funcionen”. En sortir, en C, que toca els plats a la banda, em diu rient que l’organista és molt polifacètic i que, a més a més de tocar l’orgue molt bé, també toca el saxo, l’acordió i a la seva dona… I es fa un fart de riure.


Tortada dels majorals i tuba, acabat el ball de la jota de la Fatarella 2010

A la Fatarella segueixo als majorals, que em diuen que coneixen la web. Parlo sobretot amb en P, que s’ha trencat el peu anant a fer la llenya que l’endemà subastaran per finançar la festa. A la nit sopen a la Casa Ecològica, una exemplar casa rural de propietat municipal, on faig nit i que descobreixo que gestionen precisament els pares del P. L’endemà, a la missa em distrec observant els majorals mentre tracten de dissimular la seva ressaca i la seva son subjectant-se a la fusta dels bancs on seuen, a primera fila, mentre escolten avorrits el discurs d’un capellà que sermoneja al personal sobre la necessitat que la joventut té, segons ell, de prendre com a referent la vida que van seguir els primers sants cristians. Els majorals no han dormit però aguanten estoics, alguns amb ulleres fosques, aquell acte. Mare meva, hi ha quelcom d’irreal en tot allò. Potser és l’ambient, que està carregat amb molt de fum d’encens i que puja al cap. No ho sé. En les festes populars de veritat, sovint hi conflueixen dues forces oposades, dues ideologies vitals o dues prespectives (per raó de l’edat) diferents que, precisament per trobar-se en l’espai i el temps de la festa, s’anulen mutuament, abaixant les tensions i provocant una pau extranya. A la subhasta de la llenya parlo amb un home gran, que va amb una càmara de vídeo i que m’explica que ell viu als Estats Units, aprop de sant Domingo i que cada any porta les imatges de la festa de sant Blai perquè la vegin els seus amics americans.


Lligant el barret a un dels diables, La Todolella 2010

El mateix dia passo per Reus a cercar el M i ens dirigim a la Todolella, ja als Ports de Morella, tot xerrant sobre la Festa Major, el merchandising a les festes i, especialment, de dones. Mentre xerrem ens inventem un model per fer un cartell d’una festa: l’any abans de l’edició en curs es convida a un artista plàstic per tal que visqui d’aprop la festa i en pugui prendre notes, i l’any següent se li demana (retribuïdament) que en faci el cartell de la festa que va viure l’any passat. A la Todolella ens quedem a dormir a casa la L, una dona que durant la benedicció dels animals li ofereix al M un gos per tal que el porti a beneïr i així pugui tastar la coca que regalen a tots els que ho fan. Per cert, quants animals domèstics hi ha a la Todolella! i com de lluïda n’és la cercavila!. Hi vaig veure gossos i gats, perdius, coloms i altres aus, però també peixos, i fins i tot petits cargols i cucs de seda)


Les botargues, Todolella 2010

La Santantonada de la Todolella té lloc en una petita plaça que hi ha al centre del poble. Un dels diables, que també era damunt un dels cavalls al principi, em convida a pujar mentre es canvien però m’adverteix, rient, que em cobraran drets d’imatge. Fa molt de vent i, malgrat que la foguera verda s’alça majestuosa al bell mig de la plaça, quan una hora més tard l’encenen, el fum provoca un caos magnífic que jo mai havia vist en cap encesa de barraca. Fins i tot els diables s’enfronten amb els bombers perquè no han sabut encendre la mànega d’aigua a temps i conduir bé la situació, que efectivament es torna perillosa. La festa, que és ben viva, segueix els mateixos patrons que totes les santantonades que he vist, però introdueix un matís important: la distinció entre diables i botargues, el fet que són els diables qui, marxa enrera, condueixen el sant fins la foguera i la presència de diablets petits que són qui peguen al sant. Al final, mentre observem com crema la foguera, parlo amb un avi que m’explica que antigament mentre es consumia el foc es feia una coetà pels carrers, però que a poc a poc aquest costum d’encendre i deixar anar coets erràtics pels carrers – una pràctica molt habitual a casa nostra fins fa ben poc- s’ha deixat de fer. M’explica que és molt divertit i menys perillós del que hom es pensa i, coincidim, en què és una pena que es deixi perdre.