Un dels èxits de la diada de Sant Jordi és que és fruit d’una combinació entre una herència cultural molt antiga, un substrat històric que es remunta als orígens, i una proposta relativament recent, de celebrar un dia dedicat al llibre. O millor dit, és un bon exemple de com la festa mai s’inventa (com diuen alguns) si no que la festa popular, perquè tingui “èxit”, és fruit d’una bona elecció (o d’una casualitat) que fa que hi hagi una bona combinació d’elements.

Avui, una vegada arribat de passejar per la Rambla i de fotografiar els actes oficials al Palau de la Generalitat, he vist clara una cosa: que Sant Jordi és una d’aquelles festes populars que són producte d’una bona elecció, d’una bona combinació, de saber dotar de nous continguts i de saber fer evolucionar una tradició arreladíssima, que es perd en l’origen dels temps. Concretament, entre la tradició llegendària i medieval de sant Jordi i el drac, i una nova proposta, la de celebrar un dia dedicat al llibre. Aquest estrany i benvingut fenomen ha donat fruits: l’actual celebració de Sant Jordi.

Aquest aprenentatge és vital per a qualsevol a qui interessin aquests temes. Les festes no s’inventen d’un dia per l’altre, si no que evolucionen, són un continuum. Com l’Univers o la vida. Les tradicions no neixen del no res, si no que són sovint producte de bones combinacions. Aquest aprenentatge l’haurien de tenir present els que, des del poder, intenten instaurar celebracions com el Dia de la Música el 21 de juny, i no el dia de Santa Cecília, en què la tradició musical (la identificació entre un moment en el temps i la música) està ja sembrada . Si el cristianisme arrela és perquè cristianitza anteriors tradicions. I si les anteriors religions arrelen va ser perquè ho van fer sobre d’alguna altra cosa. Els que avui anhelen aniquilar qualsevol cosa que faci tuf de religió cristiana o catòlica, no fan res més que el que en el seu temps volien fer els cristians respecte a les altres religions. Qualsevol que hagi estat a l’Àsia s’adonarà ràpidament que és molt més rica una cultura feta de superposicions que aquella que es dedica cremar l’anterior. Només la por i el rebuig irracional a tot el que faci tuf de religiós (o cristià), només una visió estereotipada de la realitat, els impedeix entendre (a aquests que són partidaris dels “dies internacionals de” i “d’inventar les festes”) com funcionen aquestes coses de les tradicions, i com per construir, cal aprofitar el que ja existeix. El fenomen és similar al dels satèl·lits que enviem a la lluna que, perquè agafin una nova embranzida i puguin anar més lluny, han d’aprofitar les atmòsferes d’altres planetes. Au, a volar!