Per motius força diferents, dos familars molt propers estan patint una malaltia. Una no saben què té i a l’altre li han diagnosticat un càncer de mama que, per sort, hem detectat a temps. Aquestes setmanes, entre hospitals, cases, clíniques i en converses amb uns i altres, he pogut observar quina és l’actitud de metges i pacients davant una malaltia i, sobretot, m’he conscienciat de l’importantíssim paper que juguen, en els processos terapèutics, l’esperança i una actitud positiva i de lluita del malalt davant de la situació.

Ara fa uns mesos una parenta meva va començar a sentir-se molt malament. Estava permanentment cansada i li era pràcticament impossible ni tant sols caminar. Va anar a veure diferents metges. Aparentment no tenia res. Primer li van diagnosticar una fibriomiàlgia i després una altra malaltia el nom de la qual ara no recordo… Tots els metges li van dir que “lo seu” era de per vida, crònic i que no se’n deslliuraria mai més. Quan em van explicar què havíen dit els metges em va semblar no creíble. Cap metge va saber dir-li què li passava exactament. Finalment li van dir que un virus desconegut se li havia ficat dins el cos durant el part del seu segon nen. Aquesta explicació de l’agent extern que entra dins un cos, que és la més creïble per a un pacient, dubto que sigui la més eficient. De fet, ja fa temps que constato que quan un metge no sap què té el pacient que visita, li etziba que es tracta d’un “paràsit” o d’un virus extrany. Fa anys vaig sentir que el que li passava a un amic d’un amic meu era que, en un viatge a l’Àfrica, un paràsit li havia entrat al cos. Avui he sentit que a una dona li havien dit que s’havia intoxicat amb un paràsit que hi ha al formatge de cabra…. Aquesta teoria de l’agent extern que s’infiltra dins el cos d’un i provoca la malaltia em sembla una autèntica collonada. La impotència d’alguns metges actuals, i la seva manca de coneixements és tal que, en comptes de dir-li al pacient, ras i curt, que no sap què és el que li passa, es treu de la màniga que el que té és culpa d’un agent extern, desconegut, que vingut de qualsevol lloc, ha entrat dins el seu organisme i que li està fent la vida impossible!! Una explicació rocambolesca que em fa desconfiar, i molt, de certs metges.

Comulgo abastament amb la idea que les malalties són desordres energètics de l’organisme, que les malalties ens les provoquem (i també guarim!) nosaltres mateixos. Crec que hi ha tres coses que afecten la nostra salut de forma directa: el medi en el que vivim, el menjar que engolim i els nostres pensaments, la nostra ment. Aquests tres elements – medi, cos i ment-, estan íntima i directament interrelacionades. I que cal tenir una visió holística de les malalties, (com cal tenir-la del món en general) perquè tot està interrelacionat. Jo, que no sóc metge, vaig intuïr desseguida el que li estava passant a la meva cosina: dues situacions traumàtiques que havia patit recentment l’hi havien afectat la ment, l’hi havien tocat l’equilibri mental i allò li afectava al seu cos modificant la seva energia. Li vaig comentar que el que li convenia era veure algú que li donés esperances, que li fes creure que “lo seu” tenia remei i que, si seguia determinades tècniques, podria guarir-se i tornar a fer vida normal. Desconec quines són les tècniques millors en cada cas, però el que tinc molt clar que dir-li a un pacient que no té remei, és el pitjor favor que se li pot fer. Perquè les malalties es poden combatre (com tot en aquesta vida!) i, per fer-ho, cal un esperit esperançat, no un esperit resignat. Resignar-se és el pitjor que pot fer un malalt. Per això, avui, quan la J quan ha entrat per la porta de l’habitació de l’hospital de visita, pel seu propi peu i amb molta energia, m’ha envaït una gran alegria. Fins i tot m’ha demanat que com m’anaven les coses i que què havia fet durant la Setmana Santa! Amb aquesta actitut positiva que li he vist avui, crec que ha començat el procés per guarir-se.

Una situació inversemblant és el que passa amb els pacients a qui recepten pastilles. Avui, molta gent gran pren pastilles: una per dormir, una pel fetge, l’altre pel nivell de sucre…. Aquestes pastilles, que sens dubte fan bé al procés que ataquen directament, no tenen en compte que el cos és un sistema interconnectat de coses i que si s’arregla una cosa independentment de tot, el que es provoca és que sorgeixi una alteració en alguna altra banda. Crec que receptar i prendre pastilles és només una solució “tapaforats”. Si no s’ataca l’arrel del mal, aleshores el mal torna a sortir per algun altre forat. A més a més, totes aquestes pastilles creen molta addicció, tant física com psicològica. Una addicció tant forta que fins i tot els pacients acaben per oblidar el motiu bàsic que els ha empès a prendre les pastilles: curar-se. Creen tanta addició i trastoquen tant la vida de la persona, que aquesta oblida que, algun dia, quan estigui guarida, podrà deixar les pastilles definitivament. La solució de les pastilles ve a ser una cosa semblant al diagnosi de “lo teu és crònic, de per vida, no t’en sortiràs mai”.

A mi em sembla que aquests metges o bé no són sincers i volen perpetuar les malalties dels seus pacients per així garantir-se clients, o bé no disposen de coneixements suficients per guarir en el món actual. Perquè estarem d’acord que tot metge té o hauria de tenir per objectiu guarir als seus pacients, i no perpetuar-los com a clients… Oi?