Una de les característiques més sorprenents de la religiositat hinduista i buddhista dels newars (els habitants autòctons de la Vall de Kathmandú) és el tipus de relació que s’estableix entre la divinitat i l’ésser humà. Per a un observador no religiós com jo (però interessat en el fenomen religiós) resulta molt sorprenent analitzar les relacions que els devots estableixen amb el seus déus, i especialment, els diferents tipus de pràctiques que tenen per objecte de retre’ls-hi culte. Un d’aquests ritus consisteix portar aliments a les divinitats.El que hom aprecia en primer lloc és que en aquests països les imatges sagrades, les talles o escultures dels déus i divinitats (el que aquí serien els sants, els Cristos o les maresdedéu) sempre són brutes, plenes de restes de les ofrenes de tot tipus que els devots porten.

Es tracta d’un tipus de brutícia que evidencia que allà hi ha hagut moviment, que al seu voltant hi ha hagut vida, i que allò és un rastre d’una pràctica religiosa, d’un ritu que pertany al culte d’aquella divinitat. I, en efecte, la imatge en qüestió -una, qualsevol, és igual- rep durant tot el dia la visita de devots que interactuen amb ella. Per això, en aquests països, els temples són plens d’animals (rates, escarabats, ocells, monos, etc) que tracten de beneficiar-se d’alguna de les ofrenes que els devots han portat a la divinitat.

Un primer tipus de ritu és l’ofrena. El devot ofereix alguna cosa a la divinitat, amb l’esperança que això és positiu (perquè el món segueixi d’empeus, perquè les coses li vagin bé a ell, etc.. pel que sigui). En aquests països el procés d’ofrena quasi sempre és el mateix, però canvia una mica en funció de si el que el fa és home o si és dona. Esquemàticament (i essent conscient que em deixo moltes coses) és el següent: si el devot és un home, quan arriba al temple es posa davant la imatge amb les mans juntes i la mira. Cap endins es diu unes paraules i llança a l’aire uns grans d’arròs i/o pètals de flors. Alguns fan un acte amb les mans i el front molt semblant al senyar-se cristià, que consisteix en tocar amb la mà repetidament el cap i la zona dels pulmons. També hi ha qui encén làmpades d’oli i les entrega al temple o bé encén una metxa (i fa com si l’ofrenés a la divinitat) amb algun dels focs encesos que hi ha sempre pels voltants d’un temple.

Si la devota és una dona, la cosa canvia una mica. El les societats arcaiques, les dones són les encarregades els déus. A més a més d’alimentar la família, que també, elles s’ocupen de dur paroles amb aliments de tot tipus que han preparat a casa seva. A vegades són aliments cuinats, d’altres aliments crusos, combinats amb fruites i monedes, amb flors de tot tipus, i altres llavors, que són entregats als que s’ocupen de la manutenció del temple i de la imatge que hi ha dins. En amdòs casos, la devota sovint també encén una làmpada d’oli i deixa unes monedes. A canvi, el sacerdot li entrega unes flors, unes llavors i li posa al front una espècie de pasta vermella, anomenada tika, que es posen al front, amb més o menys gràcia, i que evidencia el seu pas pel temple. Aquells que duen la tika al bell mig del front, estan sota la protecció del déu i és, alhora, la senyal que informa que s’ha passat pel temple.

Un altre element que s’usa per alimentar ritualment els déus és el sacrifici d’animals. Aquí el procés és semblant, però una mica més complexe. La persona arriba amb l’animal viu al temple i allà dins (o fora, depenent del tamany de l’animal), la bèstia és sacrificada. Normalment la mort a l’animal se li provoca tallant-li el cap d’un sol cop d’espasa. La sang es vessa sobre la imatge de la divinitat i el cos sense vida de l’animal es torna al devot, que se l’enduu a casa. En societats on no existeixen els escorxadors o les carnisseries, els temples exerceixen aquesta funció: són l’indret o la gent porta a matar els animals que serveixen per cuinar els àpats familiars.

En la majoria de casos, l’ofrena alimentària és individual i intransferible, però, en el marc de determinades dates, l’ofrena és col·lectiva: és tota la comunitat devota qui, organitzada, fa una ofrena col·lectiva al déu o divinitat. És el cas del Bhimsen Puja, que té lloc a la ciutat de Laliptur (Patan), al Nepal, una impressionant cercavila en què les participants construeixen una gran muntanya de menjar (que cuinen i porten elles mateixes) davant el patró dels botiguers i comerciants.

Aquest dimarts explicarem aquesta i dues altres festes populars, en què es visibilitza perfectament alguns d’aquests ritus d’alimentar els déus. Serà un videofòrum al Museu Etnològic de Barcelona, a 2/4 de 7 del vespre.