Em fa la sensació que darrerament, i parlo de fa un any i escaitx, hi ha una nova fornada de música en català. Em sembla que hi ha una veritable explosió de grups de tots els estils que fan música cantada amb català. No sóc entès en la matèria, però diria que som davant un autèntic fenomen, fins i tot més important que el que es va viure amb els Pets, Sopa de Cabra i companyia, ara fa unes dècades. I com sempre, en tot aquest afer, la televisió del país no està a l’alçada…

Fa mesos que detecto que hi ha una nova fornada de grups que canten en català. Conjunts d’estils ben diversos, del pop-rock al hip-hop passant per la música electrònica i la rumba ventiladora, que es caracteritzen per ser molt bons músics i per cantar en català. Potser aquest fenomen és generacional, i potser una de les bandes que van obrir aquest camí van ser Obrint Pas. Però és precisament la diversitat d’estils, la qualitat musical i el fet de que cantin en català el que els uneix (i el poc cas que els fan des de la televisió pública catalana, TV·). Penso en grups de hip-hop com At versaris, grups de funk com Asstrio, intèrprets de jazz com Llibert Fortuny, grups de les Illes com Tiu,  grups de funk-soul com Soul Atac però també solistes i cantautors com Clara Andrés o els valencians Orxata Sound System.

La llista podria ser tant llarga com volguéssim, es podria complementar amb grups més consagrats (com en Belda i el conjunt Badabadoc, Mesclat, Antònia Font o La Troba Kung-Fú) i potser és agosarat posar de costat grups que no tenen res a veure ni podrien encaixar dins un mateix escenari. Per constatar aquest fenomen només cal donar un cop d’ull a la magnífica revista Enderrock, indispensable en tot aquest procés de normalització, o les webs Catalunya Rock o Botiboti. Crec que es tracta de la primera generació de grups en què sembla que la música en català està normalitzada. Internet ha jugat un paper importantíssim en tot aquest procés. De fet, els coneixem perquè o bé els hem sentit primer a través d’Internet o bé perquè els hem escoltat en algun concert… perquè si haguéssim de fer cas a la televisió, aquests grups ni existirien…

La llista de grups és tant llarga i la producció musical en la nostra llengua tant extensa que crec que avui és possible que hi hagi un canal de la televisió pública exclusivament dedicat a emetre videoclips de tots aquests grups tant diferents entre ells, les 24 hores del dia, els 356 dies de l’any. Una espècie de MTV de música en català. (Ei! i que consti que jo seria també partidari d’incloure-hi també videoclips de grups en d’altres llengües).