Festa major de Sant Pere, Reus, 2007
Dimarts vaig ser a la taula rodona del cicle “Parlem de festa” organitzat per Carrutxa a Reus. De la conversa en van sorgir qüestions que sens dubte, mereixerien una discussió menys apassionada i més llarga, però que es podria resumir en la definició que els protocols festius han de tenir en les festes, en com cal canalitzar els processos de canvi en les festes populars des del poder, i la diferència conceptual entre espectacle i festa, una distinció fonamental, clau, i que a mi em sembla que és en el substrat de tota aquesta discussió.
Acabat el debat de dimarts, em va venir una dona molt enfadada i em va dir que en els seguicis calia sempre respectar la solemnitat i l’ordre. Bé, vaig dir-li jo, depèn del tipus de desfilada no? Perquè, estarem d’acord en què no és el mateix una cercavila de festa major que una processó de setmana santa… oi? Després em vaig adonar que ella, aquesta apreciació la feia en qualitat de músic professional, que és contractada per ajuntaments per, precisament, solemnitzar determinades festes. Bé, deixant de banda la discussió, que podria ser també molt acalorada, sobre si és lícit, interessant, positiu per la cultura d’un determinat poble, que hi hagi un circuit de músics professionals que, pagats per l’ajuntament, vagin de festa en festa i substitueixin els músics locals, o que aturin la possible formació d’aquests en el si del poble, la visió del músic professional sobre una determinada festa, és, si més no esbiaixada. A ells els paguen per tocar, i la festa, quasi mai és la seva, la del seu poble.
Via Crucis, la Torre d’Oristà 2010
Aquesta reflexió em porta directament al quid de la qüestió. Les festes populars han de deixar de ser espectacles que els ajuntaments organitzen, en col·laboració amb les colles locals, a cop de talonari. Els ajuntaments han de canalitzar l’energia i la iniciativa cívica, mai suplantar-la. Les festes no són un espectacle. En el corpus teòric festiu, aquesta és una distinció clau. Una cosa és un espectacle i una altre de molt diferent una festa. És evident que hi ha interconnexions entre els dos, però es tracta de coses diferents. L’espectacle és allò que un grup de gent fa per a un altre grup de gent que ha pagat per veure-ho. Unes actuen i els altres miren i, si els hi ha agradat, finalment aplaudeixen. Una obra de teatre, per exemple, o un concert de música. L’accés a l’espectacle és sempre de pagament (s’ha de pagar una entrada) i sempre hi ha dos categories de persones implicades, els actuants i els espectadors. Per cert: un dels encerts de La Fura dels Baus dels primers anys, els components dels quals provenien de l’àmbit de les festes populars, va ser, precisament, trencar aquesta barrera entre l’espectador i l’actuant. En els seus espectacles tothom era actuant. I això era molt potent, perquè acostava l’espectacle a la festa.
Festa Major, el Morell, 2008
En les festes populars, aquesta distinció entre espectador i actuant no hi és o no hi hauria de ser. A la festa tots (els integrants de la comunitat que la celebren, clar) som participants actius. A la festa tothom hi té un paper i una tasca. Per això, en les festes populars no hi ha accés, millor dit, l’accés és gratuït. Sempre he pensat que en qualsevol cercavila, en qualsevol seguici de Festa Major (no de Setmana Santa o de festa d’un determinat sant, si no en la festa major, la festa gran de tot un poble) no hi hauria d’haver espectadors del mateix poble… perquè tothom hauria de ser a la cercavila. Hi ha algunes cercaviles que s’aproximen a aquest ideal, com l’Anada a Sant Pau de Sant Pere de Ribes, al gener. En molts festes asiàtiques i en moltes celebracions arcaiques, aquest ideal de festa és ben viu.
Ball de Santa Margarida, la Riera de Gaià 2008
I això és així, i aquest és un altre concepte clau, perquè dins de cada festa sempre hi opera un ritu. Tota cercavila, tota professó, tot seguici és un ritus, una cerimònia que forma part d’un determinat culte. Per això, limitar o impedir l’accés a una cercavila o seguici, a un determinat grup social (sigui el que sigui) a mi em sembla molt més greu del que sembla. Significa que a aquelles persones se’ls impedeix l’execució del ritual, el dret personal i col·lectiu a efectuar el ritus. I això és molt més greu que no pas si el grup en qüestió acompleix uns mínims formals estètics, d’indumentària, de qualitat en el ball, etc (que d’altra banda sempre és bo que hi siguin) o si és o no continuador d’una determinada tradició o si és o no present en la història de la festa. Negar o prohibir, amb l’excusa que sigui (de manca d’espai, de forma inadequada, de no ser continuador de cap tradició, etc), d’un col·lectiu d’una comunitat en una festa és gravíssim. I a mi em sembla que això passa perquè els que neguen aquest dret no saben distingir entre un espectacle i una festa. Són els mateixos, que, per exemple, en determinats seguicis, posen tanques per separar el “vulgar públic” dels “excelsos participants”…
