Ara fa uns mesos, buscant no sé què sobre Sant Iscle d’Empordà vaig trobar, al magnífic portal raco.cat, un document sobre un missal del segle XIV pertanyent a l’església romànica del poble. El vaig baixar i fullejar per sobre -perquè tot era en llatí- fins que, al final, a la pàgina 357, vaig topar amb la transcripció del “Cant de la Sibil·la”. Vaig fotre un bot de la cadira. No m’ho podia creure: hi havia una versió del XIV del Cant de la Sibil·la? Quina gran (i casual) troballa l’any en què la Sibil·la ha estat declarat Patrimoni de la Humanitat!

Jo no sóc només investigador: no em vull dedicar només a la recerca erudita sobre cultura popular. A vegades, però, en l’elaboració dels meus articles miro, busco i regiro papers antics, llibres i documents de tot tipus, abans a la biblioteca i ara des de casa, en arxius digitalitzats, per tractar d’aportar informació valuosa. I a vegades em passen coses com aquesta: que cercant una altra cosa trobo, per casualitat, una joia que obra noves portes al coneixement de la cultura popular. Una de les funcions de la meva professió és la de fer de pont entre els que fan recerca erudita, els investigadors professionals i el gran públic, una mena de transportista entre dos móns que quasi bé mai no es comuniquen prou. Bona part d’aquest problema és “culpa” dels estudiosos, que sovint publiquen les seves troballes només en revistes especialitzades en història, recerca o etnografia, revistes erudites, amb textos massa difícils d’entendre, massa complexos, que no són a l’abast del gran públic.

La descoberta del missal de Sant Iscle d’Empordà és, sens dubte, obra de Gabriel Roura, membre de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Girona que va tenir accés al document per primera vegada i que va fer la feina de transcriure’l. El document en qüestió – accessible en aquesta pàgina- conté la transcripció d’una part d’un petit missal del segle XIV, manuscrit i en llatí. A la pàgina 357 hi ha el contingut d’uns fulls de guarda, que sembla que són de mans posteriors, que contenen el text del Cant de la Sibil·la, en una versió que jo no havia vist enlloc i que difereix bastant del text estandaritzat que circula pels pobles de Mallorca:

[CANT DE LA SIBIL·LA de Sant Iscle d'Empordà]
Transcripció de Gabriel Roura

Al jorn del judici para qui dura fort seruisi
Un rey uindra perpetuall
del cel que hanc non fo aytal
En carn uindra certanament
per fer del segla jutgament.
Al jorn…

Ans del judici tot auant
para una signa molt gran
la terra gitara sudor
estremira de gran pahor.
Al jorn…

Apres se badera molt fort
don es semblant de greu conort
es mostrera ab crits e ab plos
Les infernals confosions.
Al jorn…

Un corn molt trist resonera
del cel qui.ls morts resucitera
la luna e.l sol sescurira
nulla stella noy luira.
Al jorn…

Foc dexendra del cel ardent
e soffra qui es molt pudent.
Cel ter<r>a mar tot perira
tot quant es delira.
Al jorn…

La dons noy duna hom talent
de riques d.aur ni d.ergent
de res no aura hom desir
mas tan solament de morir.
Al jorn…

De morir sera tot lur talent
la dons lus glutiran les deus
noy aura hom qui nos plor
tot lo mon sera en tristor.
Al jorn…

Los pugts ells seran eguals
a qui seran los bons e los mals
Reys e comptes e barons
qui de lus fayts retran raysons.
Al jorn…

Auch noy feu hom pecant tant secret
ni o dix ne so penset
que aqui no sia tot clar
nul hom noy pora celar.
Al jorn…

Cascun cors se anime cobera
qui es bon e mal aqui para
los mals iran en infern de jus
los bons iran ues Deu la seus.
Al jorn…

Deixo en mans d’algú altre la interpretació d’aquest text que, com es veu només analitzant el primer paràgraf (es substitueix “rey” per “Jesucrist”), segurament podria aportar dades molt valuoses i punts de vista singulars sobre la història d’aquest cant al nostre país.


En adonar-me de la importància de que a Sant Iscle hi hagi conservada una versió antiga del Cant de la Sibil·la i de que , per tant, és més que probable que aquesta peça estigués integrada en el repertori d’actes culturals nadalencs del poble en el passat, vaig fer dues coses. En primer lloc vaig anar preguntant a la gent més gran del poble si algú sabia alguna cosa del Cant de la Sibil·la. La resposta més propera al “si” va ser la de la V, que em va dir que havia llegit no sé què en una revista, arran d’això de la declaració de la Sibil·la com a Patrimoni de la Humanitat. Ningú sabia què era això, ni n’havien sentit a parlar mai. No hi ha cap rastre, doncs, del cant de la sibil·la en la memòria viva de Sant Iscle. Penso que el cant es degué perdre molts anys enrera -segles potser- perquè ningú recorda que es cantés per Nadal.

En segon lloc, vaig voler veure el missal i parlar amb l’autor de la transcripció. Quan vaig dir a en J que era una troballa important i que volia saber més del missal, em va dir que si, que li sonava que n’hi havia un a l’ajuntament, que l’havien tret de l’església ara feia uns anys perquè se l’estaven menjant les rates. Li vaig dir que m’agradaria veure’l i, al cap de dues setmanes, me’l va portar a casa. Per sorpresa meva, aquell era un missal del segle XVIII, no manuscrit, amb unes mides diferents de les que deia en Gabriel Roura i que no contenia cap full de guarda amb el Cant. Vaig mirar pàgina per pàgina i res de res… aquell missal no era mateix que el que havia transcrit en Gabriel Roura i que m’havia baixat a l’rdinador. Tenia dues opcions: o hi havia un altre missal o en Gabriel Roura s’ho havia inventat. Vaig cercar al google i vaig veure una notícia de les seva mort en un diari de Girona, feia dos anys. Merda -vaig pensar-, potser no hi ha manera de saber res més… Així que vaig trucar a l’Arxiu Capitular de Girona i vaig explicar el que estava cercant. Per sorpresa meva, em varen dir que si, que el missal hi és i que el puc veure. I així he quedat per després de festes: baixaré a Girona a fotografiar-lo. Vull fotografiar-lo en la seva grafia original per fer-ne fer una altra transcripció (em sembla que hi ha alguns errors) i també vull mirar d’esbrinar la data del paper que conté el cant, per saber si és del XIV, com el missal, o posterior. En J m’ha proposat que faci un article a la revista local “Avanç” explicant-ho i així ho faré, així que, com que surt al març, encara tinc uns mesos per esbrinar més coses…


La troballa de Sant Iscle és important, no només de cara al patrimoni cultural local (no tots els pobles disposen d’una versió pròpia d’un cant declarat patrimoni de la Humanitat!) sinó també de cara a esbrinar la ruta que seguí el cant abans d’establir-se a Mallorca. I hauria d’obrir la porta, en primer lloc a la reintroducció del cant en la litúrgia de les Festes de Nadal al poble i, en segon lloc, a iniciar noves recerques per tal de saber si el cant, com a mi em sembla, havia estat cosa general a totes les esglésies de l’Empordà la nit de Nadal i si aquest fou el port de sortida d’aquesta tradició cultural cap a les illes de la mà dels pobladors catalans.

(Les fotografies són del missal “nou”, conservat a l’Ajuntament de Serra de Daró, el que no conté el Cant. La última imatge, en blanc i negre, si que es correspon amb el missal antic, el conservat a l’arxiu de la Catedral de Girona.)