Aquest cap de setmana passat vaig assistir, juntament amb dos membres de Carrutxa, a les II Jornades d’estudi sobre la festa de sant Antoni als Països Catalans. Dos dies intensos, plens de vivències i aprenentatges, que s’han fet curts per a la tasca a acomplir: conèixer més una de les festes més importants del calendari festiu català.

El passat cap de setmana, 12 i 13 de juny, vaig ser a les II Jornades d’Estudi de la Festa de Sant Antoni als Països Catalans que es van celebrar a Manacor (Mallorca). En primer lloc cal felicitar als organitzadors per la gran tasca feta: als amics Jesus i Miquel, i a tota la resta del Patronat de Sant Antoni, a qui cal agraïr que cuidessin els detalls i que complementessin les jornades amb l’organització de menjades populars, visites culturals i mostres vives de cultura mallorquina. Hi he anat amb els també amics de Carrutxa, que compta amb algun dels millors coneixedors de la festa de sant Antoni a Catalunya, un dels meus mestres i ànima de les jornades, i amb qui he tingut l’honor de compartir casa i complicitats. Es pot dir que els he fet de xofer i d’ells n’espero, almenys, una gorra de taxista que m’acrediti com a tal per a les properes jornades…


Que periòdicament s’organitzin unes jornades com aquestes és un encert per molts motius: en primer lloc per corroborar la idea que la festa de Sant Antoni és, sens dubte, és una de les manifestacions de cultura popular més riques d’entre totes les que es fan durant l’any arreu dels Països Catalans. I que caldria una vida sencera per poder estudiar-la i coneixer-la en profunditat. En segon lloc, perquè unes jornades així permeten crear un espai en què els participants poden aixamplar el seu àmbit de coneixement de la festa. Es poden conèixer diferents elements de la festa en d’altres pobles, explicat pels propis protagonistes. La gent que hi havia d’algues festes dels Tres Tombs del Principat, per exemple, no entenien la presència del dimoni a la festa de sant Antoni… En tercer lloc, perquè veure què fan aquí i veure què fan allà, també serveix per a poder formar-se  un model de festa complert, que permeti entendre quin és el ritus que hi ha implícit en aquesta festa i tot el que l’envolta. Jo, per exemple, vaig veure que la festa de sant antoni de Manacor, té alguns elements que permetrien classificar-la com una festa d’any nou: renovació de la vida col·lectiva, purificació ritual per part de dimonis, benediccions d’animals, repàs satíric de la vida social… Les jornades han estat un èxit d’organització i han creat l’ambient necessari per convocar-ne unes terceres. Em consta que ja hi ha hagut qui ha demanat organitzar-les, espero que aquesta vegada al País Valencià.

D’entre les ponències, en Felip Munar proposà que es declari la festa com a “Diada nacional dels Països Catalans”. Entenc el propòsit i la necessitat de la proposta però no en comparteixo les formes ni en veig, de moment, cap element positiu que pugui justificar tal declaració. Haig de confessar que no m’agraden els intents d’uniformitzar coses: crec que la diversitat és un valor i que, si hi ha alguna cosa que identifica la cultura dels catalans, és la seva riquíssima diversitat. Per això, no m’agrada la idea de declarar una determinada expressió cultural com a “nacional”. Aquests darrers dies, per exemple, hi ha qui vol declarar la sardana dansa nacional. I què passa amb el ball de bot o amb les jotes? És que no són també danses nacionals catalanes? Per altra banda crec que la cultura i la política han d’anar i van per camins diferents: la cultura és transversal i no hi entén de fronteres administratives. Políticament sóc partidari dels Països Catalans i confio que algun dia poguem crear una estructura estatal que inclogui una confedereació entre el Principat, les Illes, el País Valencià, la Franja i la Catalunya Nord, cadascuna d’elles amb plena llibertat per administrar les seves coses amb plena independència. Seria un mecanisme per poder administrar nosaltres mateixos els nostres propis recursos com volguem, sense interferència d’algú que és declaradament contrari als nostres interessos. Ara bé, que jo pensi així no vol dir que hagi de voler que la nostra cultura sigui una cultura nacional unitària o uniforme. Considero que hem de reivindicar la extraordinària riquesa cultural catalana com un valor totalment oposat a una cultura monolítica, uniforme. Per mi, la diversitat és un valor. Fa temps que rebutjo tot allò que sigui “mono”: monolingüe, monocolor, monòton…

Més enllà de les sessions d’estudi i les ponències, les jornades em van permetre conèixer de primera mà com n’és de viva la cultura mallorquina. El primer dia va haver-hi ball de bot i haig de confessar que vaig sentir enveja d’aquella espontanietat ballada. Vaig conèixer la manera de ballar de Ciutat, rollo “aflamencat” amb els braços més amunt del compte i el ball de bot dels pobles, en què els balladors duen els braços més estirats, com ha de ser. La segona nit vam poder gaudir d’un combat de gloses o combat de picat amb dos dels millors glosadors de l’illa, el Mateu Matas “Xurí” i Antònia Nicolau “Pipiu”. Una mostra impressionat de creació coral improvitzada. Una increíble mostra de com del no res se’n pot treure molt de suc i com, amb una melodia repetitiva de base, es pot aconseguir teixir una bona partitura sobre la que anar-hi posant versos. De fet, es tracta de transformar en vers tots aquells pensaments que van passant pel cap en relació a aquell moment concret. La improvització és tant encomanadissa que aquesta nit vam acabar, uns amb més encert que d’altres -tot s’ha de dir-, fent algunes glosses al voltant d’una taula, acabat el combat, entre glop i glop.