Ja fa dies que a les cases i també a les pastisseries hi ha panellets. S’acosta Tots Sants i aquesta deliciosa menja torna a omplir els finals dels àpats de tardor. I com cada any, a mesura que s’aproxima la diada anirem sentint que els panellets venen dels àrabs. No falla, fes la prova amb els amics i familiars. La vinculació de l’origen dels panellets amb els àrabs és una hipòtesi que, malgrat que encara ningú no ha demostrat, es renova cada any i va calant, com una pluja fina en l’inconscient popular.


És cert que, dins aquesta comunitat abstracte i absolutament diversa com és “els àrabs” hi ha països que fan uns dolços molt bons semblants als panellets. Al Magreb, per exemple. Però també és cert que la “cultura àrab” no és la única que té aquesta menja en la seva tradició gastronòmica. A l’Índia, al Japó o al Nepal (per esmentar només alguns països que conec de primera mà), també mengen un cosa molt semblant als panellets. Els panellets indis, nepalesos o japonesos són conceptualment iguals que els catalans: una bola de massapà condimentada, arrebossada amb els fruits del temps i posat a coure. Evidentment, no els anomenen “panellets”.

A mi, això que els panellets els van portar els àrabs a Catalunya sempre m’ha semblat una afirmació sense fonament, com la pólvora, que també diuen que ens la van portar els xinesos. Dubto que hi hagi alguna prova històrica comprobable (un mossàrab menjant un panellet en un resta arqueològica?) que demostri aquest origen àrab des panellets. Més aviat em sembla que la cosa degué anar així. Un dia algun viatger o etnògraf va veure en un país àrab una menja semblant als panellets i exclamà (com aquell que troba una idea brillant): ja està!, els panellets són una cosa pròpia (i exclusiva) de la cultura àrab. A partir d’aquesta fal·lacia, aquella persona deduí que, per tant, els panellets van arribar a Catalunya gràcies als àrabs que en diferents moments de la història han passat pel país. I avall que fa baixada. Ho va publicar en alguna banda i la cosa s’ha anat escampant com un tòpic absurd, que la gent repeteix fins a la sacietat.

A mi em sembla que lo important del cas no és si els panellets són àrabs, xinesos, dels inuit del pol Nord, dels quíxues peruans o dels celtes… perquè en el fons és igual. En realitat el missatge que es passa reforça una idea més subtil: que als catalans tot ens ve de fora. I aquí està el problema. Aquest tipus d’afirmacions automàtiques només alimenten la idea que tot ens ve de fora, que els catalans som uns autèntics analfabets funcionals, uns tarambanes que no en tenim ni punyetera idea de fer res de res, a la cuina ni enlloc, que no tenim ni imaginació ni creativitat, que no sabem divertir-nos i que tot el que tenim ho devem a gent d’altres cultures que, en el seu pas per les terres catalanes, van deixar la seva emprempta. Tots aquests exabruptes són absolutament indemostrables. Són opinions que només provenen i fomenten l’autoodi.

Cada any, determinats mitjans de comunicació s’ocupen d’esbombar a tort i a dret aquesta idea i el missatge subliminal que porta implícit. No falla. La idea la passen any rera any, i és clar, va calant com la pluja fina. Tracten d’amagar el país. Si rasquessim una mica acabaríem descobrint que els que diuen això són els mateixos que tenen interès en que hi hagi vestits de sevillanes als aparadors turístics del centre de Barcelona, els mateixos que afirmen que jugar amb bous no és una tradició catalana o els que durant segles han amagat que la llengua materna de Colom era el català.

I és que fer un panellet no es pot circumscriure a cap territori concret. Forma part d’aquelles manifestacions culturals universals presents, amb petites diferències i matisos, només a l’abast dels iniciats, en diferents cultures del món, com els balls col·lectius en rodó, l’aixecada de pals cerimonials o l’ús de màscares en determinades festes. Els panellets són una menja ben senzilla de preparar i de fer a casa amb els productes amb què la terra ens proveeix, en aquesta zona del món, en aquesta època de l’any: les ametlles i els pinyons. Per això, quan algú em pregunta quin és l’origen dels panellets sempre els contesto el mateix: les mans de la persona que els ha elaborat.