Des de fa uns anys s’ha generalitzat la teoria que els àpats comunitaris del Carnaval tenen el seu origen en les “olles de pobres”, uns àpats caritatius que donaven -o bé un senyor feudal o bé un convent- a benefici dels més necessitats en determinades ocasions. La idea s’ha escampat com la pólvora i s’està donant com a bona per a explicar l’origen de tots aquests ranxos. I penso que, ara que s’està plantejant algun tipus de reconeixement per a aquesta tradició gastronòmica, caldria apuntar algunes consideracions per a la reflexió.


El mes d’octubre de l’any 2016 es va celebrar a Verges, en el marc de la V Trobada de Ranxos de Carnaval, un debat que va culminar amb la presentació dels llibres “Catalunya bull”, escrit per Judit Pujadó, i publicat per Edicions Sidillà, i “Cassoles de Girona“, d’Abraham Simón, publicat per Viena Edicions. En aquest debat hi van participar tres reconeguts coneixedors de la cuina popular, Josep Sabatés “Pep Salsetes”, Jaume Fàbrega i Abraham Simón, que van fer interessants aportacions sobre el tema, com ara l’explicació sobre el perquè del nom “sopa de pedres” així com anècdotes, detalls i informacions sobre els ingredients i les tècniques que des de temps immemorials s’han fet servir per elaborar aquests ranxos. El que més em va sobtar, però, és que ningú qüestionés la versió “oficial” única que des de fa uns anys s’ha generalitzat sobre l’origen d’aquesta tradició gastronòmica.

Repetida per tothom gairebé a cegues i sense matisos, la principal hipòtesi sobre l’origen d’aquest tipus d’àpats es basa en la troballa d’un document que testimonia l’existència d’una “olla de pobres” a Barcelona pels volts de l’any 1.540. Pel que sembla, les olles de pobres van ser un tipus de pràctiques caritatives organitzades per determinats monestirs i convents en benefici dels més necessitats. Aquest tipus d’accions de beneficència havien estat força comunes i també n’hi ha abundants referències de finals segle XIX i principis del XX. Aquests documents han fet pensar a alguns que aquestes “olles de pobres” podrien ser els antecedents directes de tots els ranxos.

Per obrir el debat, cal advertir que les antigues olles de pobres eren totalment vegetarianes, a diferència de les actuals, on hi abunda la carn. Joan Amades, al llibre L’escudella” explica que la sopa o escudella que les comunitats religioses donaven als pobres eren “fetes gairebé només amb verdures i aigua”, sense cap mena de tall ni aliment carnós, i que eren tan populars i habituals que se les coneixia amb molts noms: escudella catxaruda, escudella fadrina, escudella vídua, escudella patola o escudella d’argamassa.

En segon lloc, i aquest detall és molt important, cal tenir en compte que, si bé és cert que al nostre país la majoria dels àpats comunitaris cuits en grans perols a l’aire lliure es celebren per Carnaval -hi ha prop de 50 pobles que mantenen viva aquesta antiga tradició entre Diumenge i Dimarts de Carnaval-, també els trobem en el marc de festes hivernals diverses, com Nadal, Santa Llúcia, Sant Antoni i Sant Sebastià, per citar-ne només alguns. Aquesta dada -que de ranxos comunitaris se’n fan durant tot l’hivern en el marc de festes ben diverses i no només per Carnaval- podria portar a mirar, doncs, cap una altra banda. Podrien ser, antigament, aquests ranxos simplement una trobada gastronòmica per menjar un animal sacrificat i ofert en honor a una divinitat o als avantpassats? Una tradició festiva popular que, per ser popular, no hauria quedat registrada en cap document oficial…

La pregunta, que sembla estranya, no ho és tan si es fa una mica d’etnografia comparada. Perquè d’àpats populars cuinats i menjats comunitàriament en grans perols en espais oberts se’n fan a tot el món, sempre en ocasió de festes populars. Al Nepal, per exemple, jo mateix vaig ser testimoni de com es cuina un bou sencer en honor a una divinitat, el Blanc Matxendra de Kathmandú, en motiu de la seva festa anual. Aquest gran tec el cuina cada any, durant hores, una colla d’homes dins unes calderes gegants situades a l’interior d’un bloc d’edificis anomenat Janamabahal dya, on hi ha el temple d’aquest déu, i és compartit amb tota la comunitat. Més enllà del Nepal, però, hom pot trobar ranxos populars arreu dels cinc continents, cadascun d’ells amb les seves tècniques, ingredients i particularitats, però sempre en ocasió de cerimònies rituals ben diverses.

Per tant, seria important esbrinar si aquestes “olles de pobres” documentades eren una acció esporàdica, individual i aïllada, del senyor feudal o del monestir per atendre les necessitats alimentàries immediates -en algun moment concret i puntual- dels més pobres de la comunitat o bé si, al contrari, està documentat que es fessin cada any en el marc d’una celebració festiva, en una data concreta i coneguda, repetida anualment. En aquest darrer supòsit, només en dos casos es podria donar per plausible la hipòtesi “oficial”. Primer. Podria ser que aquests documents fessin referència explícita a olles de pobres celebrades en dates de Carnaval, doncs semblaria lògic que, una vegada a l’any, en el marc d’aquesta festa d’inversió, els rics donessin de menjar als pobres. I segon. Podria ser que estigués documentat que només es fessin per Nadal, la festa que més dosis de solidaritat i bones accions concentra, especialment per part de les comunitats de religiosos.

En definitiva, i resumint molt, si bé es cert que la hipòtesi oficial -segons la qual tots els ranxos són una continuació de les olles de pobres- pot ser verídica per un ranxo d’un poble concret, crec que en cap cas pot generalitzar-se per explicar l’origen dels ranxos de tots els pobles. És possible que algun ranxo tingui el seu origen en un d’aquests àpats caritatius, especialment en aquells on hi havia monestir o castell de senyor feudal, però… què passa amb els ranxos celebrats en pobles que no tenien ni monestir ni castell? Caldria analitzar, doncs, cas per cas…

Certament, encara manca per aflorar molta informació històrica dels ranxos de cada poble per a poder construir una alternativa de pes al relat oficial que els fa, a tots, successors directes de les “olles de pobres”. Per a poder fer una nova hipòtesi versemblant seria important que cada poble fes una recerca de documentació històrica de la festa a l’arxiu municipal. Això serviria no només per conèixer millor la llarga història de la tradició a cada poble sinó també per comparar, treure conclusions i, si cal, elaborar noves hipòtesis o matisar les existents. Perquè hi ha alguna cosa de la teoria “oficial” única que em sembla que grinyola. Sospito, i només és una intuïció, que quan tota aquesta informació aflori, ens endurem alguna sorpresa. O potser no. Perquè qui sap si, al cap i a la fi, arribarem a la conclusió que la majoria dels ranxos antics, exactament com els d’ara, potser havien estat senzillament mostres d’auto-organització d’una comunitat que, en determinats moments, s’agrupa al voltant d’un gran àpat -cuinat amb els ingredients que cadascú aporta i menjat a l’aire lliure- per celebrar, tots junts, alguna cosa.


NOTA APART: En qualsevol cas, cal tenir sempre ben present que l’àpat en si no és pròpiament “la festa” sinó només un dels actes d’una celebració festiva més complexa de la que forma part. Pel que fa als àpats comunitaris que se celebren per Carnaval, per exemple, cal no oblidar que formen part d’una seqüència ritual ben definida que inclou l’arribada del ninot Carnestoltes, la sortida de mascarades, rues de disfresses i carrosses guarnides, les inversions de l’ordre establert i altres facècies burlesques que tenen lloc fins que aquest personatge mor i se’n fa la seva satírica vetlla i enterrament. Crec que contextualitzar el ranxo dins la seqüència ritual de la festa, amb una visió panoràmica, és molt important per intentar entendre quin podria ser l’origen, mític o històric d’aquests ranxos populars, i penso que s’hauria de tenir en compte tant a l’hora de demanar el reconeixement institucional com també a l’hora d’atorgar-lo, si és el cas. Ho dic perquè en molts casos es posa l’atenció només en el ranxo mentre que es desatenen la resta d’elements de la festa.