Fa temps que penso que hauríem d’erradicar del nostre vocabulari la paraula “només” i en general totes aquelles paraules que denoten exclusivitat, que exclouen l’altre. La realitat és complexa i polièdrica i les paraules que tracten de definir-la d’una sola manera, d’una forma única i immutable, no són útils, sobretot si volem fer-ho d’una forma rigorosa.

La tria de paraules del nostre vocabulari respon als nostres pensaments i utilitzar-ne unes o altres explica, en part, la nostra manera de pensar. Amb les paraules mostrem com som, com pensem i com percebem la realitat, encara que sigui sense adonar-nos-en. A mi, paraules com “només” o “sempre” no m’agraden. Perquè em porten a espais absoluts, a donar una visió de la realitat que només és d’una determinada manera, sense possibilitat pels matisos. Paraules com “també” o expressions com “a més a més” marquen un enfoc que no és únic i homogeni sinó més aviat múltiple i plural, i que ajuda a posar l’èmfasi més en la riquesa que en la homogeneïtat.

Si un analitza algun dels aspectes de la realitat, primer es veu un tot que sembla homogeni però a mesura que aprofundeix en la mirada i apropa la vista, pot percebre la riquesa dels detalls. S’adona, en definitiva, que hi ha molts més motius per utilitzar el terme “també” que el “només”. De lluny, el mar sembla tot igual, però si un s’hi fixa més s’adona que el formen onades i que cap onada és igual. Si un va un cap de setmana a esquiar al Pirineu, per exemple, percep que la gent viu sobretot de les activitats generades per un esport que es diu esquí, però si s’hi està un temps més llarg pot adonar-se que “també” s’hi desenvolupen activitats econòmiques com la ramaderia. En un altre àmbit de coses, avui en moltes llars catalanes no “només” es parla català, sinó que “també” s’usa el castellà, l’holandès o l’amazic. I això és un enriquiment per la persona que sap parlar diverses llengües. En l’àmbit polític, el del “només” vs. el “també” és l’etern debat de sobre la unitat o la descentralització, un conflicte que, per cert, històricament els catalans hem tingut molt clar com resoldre i que ara les xarxes distribuïdes estan imposant a favor del segon. En termes filosòfics el debat és encara més interessant i gira entorn sobre si un mateix concepte pot ser U i, al mateix temps, les seves parts, un debat que lliga amb  el concepte buddhista de la interdependència, que proclama que les parts són entitats independents, que formen un tot i que estan estan connectades entre si.

En el nostre país, periòdicament s’obren pol·lèmiques en el camp de la cultura que tenen a aquests dos termes com a protagonistes. Sovint són els partidaris del “només” els que posen sobre la taula el problema. Una de força coneguda és sobre si Catalunya “només” té una dansa nacional, “la” dansa nacional, referint-se a la sardana. Els partidaris d’aquesta posició argumenten que és la única que es dansa en tot el territori nacional català, i tenen raó, però al mateix temps ignoren (per desconeixement del que passa al territori) que a casa nostra “també” es ballen, de forma popular (no en acadèmies, sino al carrer) jotes o fandangos, entre moltes altres. Entenc que identificar un país amb només una dansa pot servir per a determinades estratègies polítiques (pròpies, per cert, d’estats absolutistes) però si el que es vol és ser fidel a la realitat, el planteig no funciona. El que obliden els que fan aquests plantejaments és que la cultura popular és sobretot un espai de trobada més que no pas un indret pels desencontres, i que no és el millor àmbit per desenvolupar les seves activitats polítiques, siguin del color que siguin, perquè sovint els límits de la cultura no coincideixen amb els de les fronteres administratives. Si un mira la sardana com un ball rodó, per exemple, s’adonarà que els catalans no som els únics que fem balls col·lectius i en rotllana. I no passa res. I descobrirem que el que fa catalana i universal la sardana és que es balla sobretot amb un tipus molt especial de música sovint interpretada per una cobla. Aquest és el tret específic que diferencia la sardana d’altres balls rodons que hi ha al món, un fet que la lliga “també” amb l’àmbit de la música i no “només” amb el del ball.

Recentment, en el mateix pla però en un altre àmbit, s’ha obert el debat sobre si els castells són tradició, si són esport o si són cultura. Bé, de fet, plantejat així com el plantegen, aquest debat (que es reobre periòdicament cada cert temps) és un altre debat de “només” i “també”. En realitat, plantegen si els castells “només” són un esport, si són “només” cultura o bé si “només” són tradició. I ja hi tornem a ser… Els castells són cultura, perquè són un costum col·lectiu d’una comunitat, el de posar-se els uns sobre els altres, vinculat a determinades festes del cicle anual d’una població. A Catalunya aquest costum espontani en origen s’ha popularitzat i s’ha implantat en d’altres indrets per imitació. Dels castells se’n pot escriure una història (dels orígens documentats a l’actualitat) i per tant, “també” són tradició. Però és que a més a més els castells, avui, “també” són esport, perquè els seus protagonistes han incorporat -en aquest procés de passar a ser costum espontani a una tradició popular- hàbits dels esportistes: alguns castellers van al gimnàs o s’entrenen a l’aire lliure, les colles assagen les construccions, hi ha una certa competició (i un rànking) per veure qui fa els castells més alts durant l’any, etc I és precisament aquesta visió polièdrica dels castells la que en defineix la seva radical catalanitat, amb independència de si el costum de posar-se els uns sobre els altres també és present en d’altres cultures del món (Japó, Itàlia, Índia, etc).

En un i altre cas, agafant el camí de la simplificació, han d’acabar relacionant un concepte “només” amb un altre. Però… quina necessitat hi ha de fer aquest procés? Em temo que sovint totes aquestes pol·lèmiques que només tenen per objectiu arribar a un únic concepte només serveixen per tal de saber a quin departament de l’administració pública dirigir-se per tal de buscar finançament. Però el que no han pensat mai els que practiquen aquest tipus de simplificacions és que si pensessin més en termes de “també” se’ls obririen moltes més portes on anar a trucar. Per això, jo, dels que pensen els castells només en un d’aquests termes (“només” esport, “només” cultura o “només” tradició) o dels que diuen que Catalunya “només” té una dansa nacional, no me’n refio ni un pèl. O ens enganyen o són cecs i no veuen totes les oportunitats que se’ls passen per davant de la cara per no mirar-se les coses d’una altra manera.