A les parts antigues de les ciutats newars, al Nepal, hi ha uns espais que canvien de fesonomia i de concepte diverses vegades al llarg de l’any. Es tracta d’uns indrets públics creats al voltant d’una font d’aigua que tenen diverses funcionalitats. A vegades són piscines per a la canalla, a vegades rentadors de roba i dutxes a l’aire lliure, tot sovint fonts d’aigua potable, i, només en determinades ocasions especials, es converteixen també en espais per a la festa.

Es tracta d’uns espais públics, oberts i a l’aire lliure, sovint situats al centre de la part antiga de la ciutat. N’hi ha a totes les ciutats newars de la Vall de Kathmandú. S’anomenen “hiti”, en llengua newar. Es tracta d’un lloc més o menys quadrat que té diversos estatges, pisos, per sota el nivell del terra. Als pisos inferiors s’hi accedeix per unes escales integrades en l’estructura. Al darrer, el més profund, hi ha uns sortidors d’aigua, anomenats “Dhunge dara” fets de pedra massissa i decorats artísticament amb motius referents a diferents aspectes de la cultura popular newar. Cada sortidor és sota el típic arc decorat que hom troba en totes les capelles de les divinitats newars.

Aquest tipus de construcció té la particularitat que té tres usos diferents al llarg de l’any:

1. És una font, un sortidor d’aigua. Durant la major part de l’any, la gent accedeix a on hi ha les fonts d’aigua per proveïr-se d’aquest líquid. L’aigua serveix bàsicament per cuinar. Desconec si l’aigua és potable o no. En la major part dels seus usos, les fonts són utilitzades per rentar la roba i assecar-la. Les dones utilitzen l’espai com un rentador públic. (Al Nepal molt poca gent té aparell per rentar la roba, tot i que ja està arribant aquesta tecnologia). Alguns fins i tot, a primera hora al matí o al vespre, el fan servir per dutxar-se. Els sortidors són de pedra i s’aparten de la paret, fet que aprofiten els nens per jugar i balancejar-s’hi. Molta gent és al primer pis, mirant què passa a baix. O al segon, llegint o festejant amb la seva parella. Hi ha molta gent que hi fa la becaina, altres que hi passen la mona, molts que hi jauen sense fer res més que això, jaure i mirar, o per parlar amb amics.

2. És una piscina. Hi ha uns dies l’any, però que l’espai canvia totalment. L’espai es va omplint paulatinament, dia a dia, amb aigua. El mecanisme és senzill, es tapona la sortida de l’aigua i es controla el fluxe que surt de les fonts. No recordo la cadència, però el que si vaig comprovar és que l’espai s’omple poc a poc, una mica cada dia. Els nens aprofiten aquesta ocasió per passar-s’ho d’allò més bé: es trauen les robes i es banyen en calçotets. Salten des del tercer pis, es capbussen, fan acrobàcies des de les fonts. L’escena és la d’una piscina pública, sense socorristes ni tovalloles. Algun repressor espontani, o algun pare o mare que corri per allà, increpa als petits que arrisquen massa, però en general tot discorre enmig d’una sensació de llibertat fascinant.

3. És un espai de festa. En alguns d’aquests espais, una setmana l’any s’hi celebra una festa. A Patan, per exemple, una vegada l’espai és ple d’aigua, i només en un moment molt determinat de l’any, la lluna plena d’agost setembre, s’hi celebra la festa del Janai Purnima. Al bell mig de l’aigua es posa una passarel·la de fusta que va de punta a punta i al mig s’hi instal·la una capella, al centre del qual hi ha un pal de fusta. Allà dins, durant la nit de la lluna plena s’hi instal·la una imatge daurada, amb la forma d’unes serps. La llegenda local explica que l’aigua de la bassa prové directament dels Himàlaies i que arriba per una cavitat secreta fins aquell lloc. La història i la festa, que vaig poder seguir l’any 2000 és absolutament fascinant.

Aquests espais són un exemple perfecte d’arquitectura ambivalent. De com una arquitectura ben pensada és la que es relaciona amb la cultura. De com és necessari aplicar una mirada multidisciplinar a les coses, hol·lística, si es vol. De com, en aquest cas, per definir indrets dels espais públics, els arquitectes han de parlar amb els del departament de festes. I també de com la cultura s’adapta o es pot adaptar als espais.

També són un bon exemple de com uns espais que durant la major part de l’any són espais profans, de proveïment, esbarjo i neteja, poden passar a ser espais sagrats, de celebració i festa, en ocasions especials. I per tant, aquest exemple il·lustra molt bé la tesi que hi ha determinats espais sagrats que, lluny de ser-ho sempre, només són sagrats en determinats moments.

Seria bo que els nens i nenes catalans poguessin jugar i banyar-se en indrets així. I als rius. Però em temo que la llibertat, i el risc que implica exercir-la, són incompatibles amb els seus pares i amb les societats occidentals, excessivament mecanitzades i controlades pels negocis de la por.

——-
Actualització (març de 2022)

L’amic Alok Siddhi (https://www.facebook.com/alokstuladhar) ha publicat un article sobre aquestes interessants construccions al diari Nepali Times:

Kathmandu’s ancient water spouts still functioning
https://www.nepalitimes.com/banner/kathmandus-ancient-water-spouts-still-functioning/

També he vist que ja n’hi ha una entrada a la Viquipedia, on es poden veure alguns exemplars d’hiti impressionants:

https://en.wikipedia.org/wiki/Dhunge_dhara