Al Nepal l’ofici de barber segueix ben viu. De barbers, n’hi ha per totes bandes i sovint són a càrrec de la comunitat d’origen indi. Al costat de les carreteres, per exemple, les barberies s’improvisen: un arbre, una cadira alta i un mirall penjat del tronc són suficients per poder tallar cabells i afaitar barbes.

A les ciutats i pobles, en canvi, les barberies tenen local. Sovint consisteixen en poc més de 10 metres quadrats, uns quants miralls, cadires i una bona col·lecció de fotografies i imatges de Krishna, Visnhu i altres divinitats hinduistes. També hi sol haver un rellotge i, sobre un dels miralls, la foto d’un home –el propietari- amb el seu permís per exercir l’ofici (com el que tenen molts metges a les seves consultes i que constitueixen una garantia pel client). De fons i de forma constant, quasi sempre hi sona una ràdio que emet música índia. En alguns d’aquests local, de la porta en penja un fil amb una espècie de llimona petita, tres txilis verds i una ceba, que sembla un amulet protector.

Una de les curiositats que hom pot constatar en els barbers nepalesos és que són lloc de trobada, però també de pas de la comunitat. Així, per exemple, no és gens rar que, mentre t’estan pelant, entri algú i, sense ni dir ni mu ni saludar a ningú, agafi una pinta d’entre les que hi ha sobre la taula i es pentini mirant-se al mirall. I que passada una estona (quan ja es troba prou ben pentinat), se’n vagi tal i com ha entrat, sense ni saludar a ningú. Una conducta d’aquest tipus, tant normal allà, aquí seria impensable.En aquests locals, sempre a peu de carrer, el servei que s’ofereix comença amb el pacte del preu, sempre amb antelació a l’ús de les tisores o la navalla. El servei és molt barat per l’estona que s’hi estan: 20 rupies, és a dir, menys de 20 cèntims d’euro per una hora de feina. Tot seguit comença el servei pactat, per exemple el d’afaitar. El primer pas és fabricar l’espuma i aplicar-la sobre la pell de l’interessat en doble capa. El segon pas és preparar la fulla d’afaitar mentre l’espuma fa el seu efecte. Tot seguit comença l’afaitat pròpiament dit, rasurant el pèl amb uns lleugers pessics que tenen per funció estirar la pell i facilitar el pas de la navalla. La resta de pèls i l’espuma que se’n deriva es va guardant a la palma de l’altra mà del que afaita. El bigoti és el procés més delicat i es deixa pel final. Acabat el bigoti es procedeix a aplicar la segona capa d’espuma. D’aquesta manera, l’afaitat és doble i tot queda més apurat. Acabat el procés de tallada dels pèls, s’aplica un “aftershave” en dos temps: primer es fa passar per tota la zona un antibacterià a través d’una espècie de pedra gèlida i tot seguit una crema de color rosa. El darrer pas és aplicació d’una colònia. Amb la crema i la colònia comença un impressionant massatge facial amb què el barber culmina tot el procés. El massatge comença per la barba, el front, les celles, els ulls i acaba al cap. El massatge capilar dura tant com tot el procés d’afaitat sencer, i consisteix en aplicar un seguit de cops sorollosos i suaus a la closca, combinats amb fregues per tota la cara. La sensació final és molt agradable. Hom en surt nou.

L’èxit i popularitat de les barberies nepaleses –sempre són a vessar de gent- es deu bàsicament a un fet: que la gent no es talla els cabells ni s’afaita a casa seva, si no que trasllada aquesta responsabilitat i la confiança en algú altre perquè ho faci per ell. A casa nostra, aquest ofici està en decadència, i si no es renova i actualitza amb l’oferiment de nous serveis que hom no es pugui realitzar per si mateix a casa seva –com un bon massatge, per exemple – està condemnat a desaparèixer.