Aquest passat juny, amb alguns dels integrants de festes.org, vam ser a Reus per les Festes de Sant Pere. Volíem ser a la festa i documentar tant les tronades com el ritus de les tres claus que té lloc a l’interior de la prioral de Sant Pere, però també vam pujar al campanar i vam ser testimonis d’un fet curiós.
Les tronades de Reus són interessants perquè constitueixen un bon exemple de la cultura pirotècnica festiva del país (junt amb els diables, els castells de focs, i les mascletàs, despertàs, cordàs i coetàs del País Valencià). Es tracta d’un esclat de pólvora posada en reguerons que serveix per marcar els moments intensos de la festa. Les tronades són el batec de la festa. Es tracta també d’un exemple perfectament conservat de la manera com antigament s’anunciava l’inici de les festes, un mètode que també havia estat utilitzat en molts d’altres indrets del país i que a Reus és plenament vigent.
També hi volíem veure l’interessant cerimònia que té lloc a l’interior del temple durant la missa i que consisteix en determinar, mitjançant tres claus (La del poder civil, el poder eclesiàstic i el poder polític) si hi haurà possibilitat de treure el bust de sant Pere, que tot l’any és tancat i barrat, i si, per tant, es pot fer la processó amb tota l’impressionat seguici de balls populars que és a l’epicentre de les celebracions. Si no s’aconsegueixen posar d’acord els tres poders fàctics de la ciutat, i per tant no es poden reunir les tres claus, no hi ha festa o almenys no es podria fer la processó religiosa amb el bust.
Coberts els dos objectius documentals, dissabte (¿) al matí vam acomplir amb un dels ritus propis de la Festa Major de Sant Pere: pujar fins d’alt del campanar. A la cua que es forma a baix (a les escales de pujada són tant estretes que només hi passa una persona i per això s’ha d’organitzar grups per anar pujant de forma ordenada), vam coincidir amb tres paios divertidíssims que semblava que no havien dormit. M’és impossible de recordar totes les bromes que anaven fent mentre pujaven, ni la lletra de les cançons que cantaven (una de les quals, si no recordo malament parlava de la barba o el bigoti de sant Pere en clau humorística). Però recordo que hi vam intervenir i ens ho vam passar molt bé participant de les conyes que iniciaven ells. Recordo que un d’ells va agafar el mòbil d’una dona que parlava, sembla, amb el seu home. Aleshores, va començar a parlar amb la persona que estava a l’altre cantó de l’aparell: “Ja sap que la seva dona és dalt d’un campanar? I que fa vostè a Perpinyà, que no veu que s’ho està perdent? Vingui immediatament per aquí, home! Si sabés amb qui va la seva dona, de ben segur que seria aquí.” I coses per l’estil. I la dona vinga riure! Allà on anaven, la liaven de manera que tothom reia. Estaven de festa. Eren la festa. Un dels divertiments d’aquells paios era tocar, d’estranquis, la campana que hi ha dalt de tot del campanar. Cada vegada que algun d’ells aconseguia fer sonar la campana, provocava la indignació d’una noia que era dalt de tot i la missió de la qual, semblava ser la de mantenir l’ordre (anava amb un fulard que feia pensar que era part d’un sistema d’ordre tipus escoltes). Cada vegada que algú tocava la campana, i que per tant infringia les normes, la noia es posava a mil i increpava amb força al campaner ocasional. La lluita entre la noia i els tres tipus s’anà fent més divertida a mesura que ells, esperonats per la negativa constant de poder tocar la campana, s’hi esmerçaven més i més en poder-ho fer. Feta la llei, feta la trampa, que diria algú. La tàctica consistia en què, mentre un anava a parlar amb ella per distreure-la, un altre feia sonar la campana, provocant així que la noia s’enfurismés.
Una vegada a baix vaig pensar: I perquè no deixen tocar la campana? Quina collonada… Si la gent fa hores de cua i accepta fer torns (de baixada i pujada) per arribar a dalt de tot perquè no deixen que es culmini l’ascensió amb un toc a la campana, que alhora evidencia que s’ha arribat dalt? A mi em sembla que tocar la campana a Reus per Sant Pere hauria de ser possible. Desconec si la campana està en mal estat o no es vol que empitjori el seu estat actual. O si algú ho veu com una ofensa.
la veritat és que la qüestió no és que m’importi ni poc ni molt. Jo no sóc de Reus, tot i que hi tinc bons amics. Però crec que el so desordenat i inconstant de la campana de dissabte, creat per totes aquelles persones anònimes que decideixen pujar al campanar aquell dia, contribuiria a crear més ambient festiu. A diferència dels tocs ordenats i melòdics fets per un professional campaner que surten de la campana durant l’any, els tocs desordenats i arrítmics de la campana evidenciarien que la ciutat és en festes.
Aquest raonament ha sorgit de pensar en el què passa a l’aplec de Santa Caterina de Torroella de Montgrí. Aquell dia milers de persones vingudes dels pobles del voltant fan cap a una ermita que hi ha al mig del massís. Un dels costums d’aquesta visita és tocar la petita campana que hi ha al campanar. Durant tot el matí, aquella campana no deixa de sonar i aquell so, que alguns consideren que servei per allunyar els mals esperits, contribueix a crear un gran ambient festiu.
