Llegeixo en un article d’un prestigiós folklorista que “la verema era una tasca que es feia d’agost a setembre”…. Ja he advertit en nombroses converses la tendència de certs autors en utilitzar el passat com a forma verbal i com crec que és de nociu i de irrespectuós amb la realitat, negar i ocultar deliberadament determinades pràctiques i realitats.
L’ús del temps verbal passat, en totes les seves variants, denota que una acció és acabada o que va succeir en un temps anterior al present. Perquè determinats els autors (suposats grans etnògrafs o folkloristes) s’entesten una vegada i una altra en presentar la verema, la tasca de recollir el raïm, com una activitat del passat? No ho entenc. Només hi ha dues raons possibles: que ho facin per desconeixença, mostrant una vergonyosa ignorància o premeditadament, amb intencions ocultes.
La ignorància és un dels pitxors mals. Ho diu el budisme però també el sentit comú. Hi ha una màxima que diu “Que tu no ho coneguis, no vol dir que no existeixi”. Quan algú escriu que la verema es feia de finals d’agost a finals de novembre, ignora que encara hi ha vinyes a bona part del país? Ignora que el vi surt de la vinya? No sap que encara hi ha molta, molta, gent que verema, exactament en les mateixes dates que es feia tradicionalment? O és que potser es tracta d’un tipus de gent que pensa que el món canvia a grans salts i que ara som en un món totalment diferent que un altre que imaginen o idealitzen? O és que potser pateix aquesta afecció que el fa creure que la contemporanietat és una cosa radicalment collonuda? O potser és que fa deduccions lògiques de la seva realitat personal (urbana) o la general (molt més rica i diversa del que es creu)?
Una altra possibilitat és que, utilitzant el passat, l’autor de torn vulgui, premeditadament silenciar, negar o anorrear una determinada tasca (en el cas de la verema) o un determinat poble per inconfessables motius ocults. Tal seria l’estratègia: si escrivim en passat, al final els lectors acabaran pensant que realment això “és cosa del passat” i així s’anirà creant una idea de que això és “cosa d’altre temps”. També pot ser que pensi que utilitzar el passsat sigui una forma de dotar d’autenticitat un document etnogràfic…. vés a saber. El que no sap, perquè escriu un article i un altre utilitzant aquest temps verbal, és el mal que està inflingint, un mal ocult però que cala, com pluja fina, dins els insondables racons de l’autoodi.
Jo, que he detectat aquest error diverses ocasions, m’he protegit a mi mateix dels efectes mentals que tal pràctica pugui ocasionar prenent una decisió ferma: quan detecto aquesta pràctica en un autor deixo immediatament de llegir-lo, per sempre més.