A molts pobles de l’Empordanet després de l’ofici de festa major es ballen 3 sardanes. Només tres. L’explicació a aquesta curiosa tradició festiva és, a priori, ben espartana, però a mi em sembla que si estiréssim una mica més el fil segurament hi trobaríem altres pistes que ens permetrien esbrinar una mica més al voltant de l’origen, no només d’aquesta tradició festiva, sino també d’aquest ball rodó tan popular.
A mi m’agraden les sardanes. Hi ha una opinió bastant generalitzada, sobretot de la Catalunya Nova cap avall i especialment entre gent de la meva edat, en contra de les sardanes: que si són avorrides, que si sempre són iguals, que si són expressió del catalanisme conservador, etc. Fins i tot hi ha qui, per reivindicar la jota també com a dansa nacional, diu pestes de la sardana. En fi… tonteries. Segurament tots aquests que amb tals opinions s’alineen amb els postulats més catalanofòbics no han vist mai ballar sardanes de forma popular, oberta i participativa. Tal i com es fa amb el ball de bot a Mallorca, per exemple.
De la sardana m’agrada el ball però, sobretot, me n’agrada la música. Perquè, tot i que no hi entenc gens ni mica de qualitat musical, la melodia de les sardanes la trobo extraordinària i produeix en mi un efecte balsàmic: em dóna pau. I que consti que jo no sé ballar sardanes i no m’he preocupat mai de ballar-ne. En general el ball – sigui el que sigui- no és lo meu i només m’hi poso en comptades ocasions, quan he pres alguna substància deshinibidora. Però, malgrat que no en sé ballar, em meravella el que la sardana permet: que persones de diferents edats, condicions socials i, àdhuc, de religions diferents, puguin ballar unides al bell mig d’una plaça o allà on sigui.
Si, m’agrada escoltar i veure ballar sardanes, especialment aquí a l’Empordà, on la sardana cadascú la balla com li dóna la gana. És cert que hi ha una base que segueix tothom, però si un s’hi fixa bé, s’adonarà que tothom la balla de forma diferent. Els més vells quasi arrosseguen els peus per terra, ben lluny del vigor dels joves, que la ballen saltant entusiastes, o dels que, murris, la ballen amb ulleres fosques per veure com es mouen els pits de les noies que tenen davant, o dels que dansen damunt unes xancletes de platja… I és que aquí ningú duu sabatilles ni faldilles especials per ballar sardanes: cadascú la balla amb el que duu quan ha sortit de casa.
L’Empordà és la terra que s’ha associat històricament al naixement de la sardana. Doncs bé, aquests darrers mesos, passejant per diverses festes empordaneses m’he adonat d’un petit detall que fins aleshores m’havia passat desapercebut: la tradició de les 3 sardanes. En moltíssimes celebracions festives -crec que en totes les que he assistit- després de l’ofici religiós es ballen, només, 3 sardanes davant l’església o bé a la plaça major. La cosa és tant popular que fins i tot ja surt al programa així: “3 sardanes”. Amb independència, -s’entén-, de que abans o després hi hagi una audició complerta de sardanes…
L’explicació d’aquesta tradició és ben senzilla. La resposta a la meva curiositat me la va proporcionar un músic de cobla a qui li vaig preguntar durant les 3 sardanes de la Festa Major de Torroella de Montgrí: entre el final de la missa i el dinar només hi ha temps per a tres sardanes. Que només se’n ballin tres respon, doncs, a aquest fet: a la primera sardana hi va tothom, a la segona ja no hi ha tanta gent i a la tercera ja quasi no queda ningú perquè, poc a poc, tothom ha anat desfilant cap a casa seva, per dinar. Amb el temps, els músics s’adonaren que en començar la quarta sardana ja no quedava ningú a plaça. Segurament caldria analitzar molt millor aquesta tradició (veure qui balla la primera i qui la tercera, buscar millor què succeïa en el passat, etc) perquè segurament hi deu haver algun altre tipus d’explicació que ara se m’escapa. M’ho diu la intuïció i el fet de constatar que les 3 sardanes són part de la seqüència litúrgica ritual. Si algú me’n vol donar pistes li estaré ben agraït…
