És mitjans d’octubre, fa molts dies que plou i s’acosta la festa de sant Galderic, una divinitat invocada pels pagesos catalans per demanar que acabi la sequera. Que plogui. Amb la pluja que ha caigut fins ara, i pensant en certes pràctiques que vaig poder veure durant la meva estada a l’Àsia, m’han vingut al cap una sèrie de dubtes al voltant del paper de les divinitats en relació a la meteorologia i, en concret, sobre aquest sant cristià i l’aigua de pluja…

En les anomenades cultures agràries arcaiques certes divinitats acompleixen una funció molt clara relacionada amb la meteorologia, amb la feina de la terra. Se’ls demana que aturin la sequera fent que plogui o, tot el contrari, que no pedregui per tal que no es facin malbé els conreus. O que allunyin determinades plagues. Les estàtues o tòtems que representen aquestes divinitats són, doncs, objecte de culte per tal de demanar coses pràctiques, relacionades amb la terra, i les seves festes només es celebren si és necessari. No es celebren cada any, només si cal. De fet, que les festes es celebrin o no, ho determina una espècie de consell de savis, l’astròleg o el bruixot del poble.


Bany ritual del Blanc Matxendra, déu de la pluja newar, 2007

Sant Galderic va ser durant molts anys – i encara ho és en molts indrets-, una divinitat invocada pels pagesos catalans per a demanar que acabi la sequera. Que plogui, vaja. La seva onomàstica està situada a mitjans d’un dels mesos més plujosos de l’any, l’octubre. Expliquen els llibres antics que sant Galderic era tret en processó i fins i tot “mullat” ritualment, submergint la seva imatge en un riu o dins el mar, per tal que afavorís la caiguda d’aigua des del Cel. Aquest any els primers dies d’octubre, i fins avui, han estat excepcionalment plujosos. No hi ha cap risc de sequera. Hi ha aigua a dojo, al camp i al bosc. Els camps, que en aquests moments són aturats -just abans de la sembra i just després de collir els darrers fruits i de passar els discs o rasclets-, són ben humits. Potser massa i tot. No a tot arreu és igual, és clar. Malgrat tot això, moltes poblacions celebraran, aquest cap de setmana que ve una festa dedicada al sant que ha de proporcionar pluja.

Bolet de soca ben mullat, Gavarres 2010

Deixant de banda ara entrar en el debat sobre l’eficàcia d’aquestes pràctiques, que seria interessant analitzar potser científicament contrastant les dades provinents de les estacions meteorològiques, i deixant de banda també el debat, important i aplicable a d’altres sants cristians, sobre si l’Esglèsia col·loca determinats sants en determinades dates en funció de la meteorologia o al revés, crec que enguany valdria la pena, tenint en compte tota l’aigua que ja ha caigut, plantejar-se seriosament si és necessari celebrar aquesta festa. És evident, o almenys a mi m’ho sembla, que la Natura farà el que voldrà, amb independència del que els humans fem amb unes imatges de fusta o pedra. Però si entenem les pràctiques culturals religioses com quelcom associat a la Natura, en diàleg permanent amb ella, i si no volem folkloritzar la cultura, enguany no s’hauria de celebrar aquesta festa, almenys en aquesta zona on visc ara, a no ser que vulguin que sortim en barca des de casa.

I que consti que sóc partidari del procés de restitució d’aquest sant en el calendari festiu català.